Blog

Isasa i Córdoba publiquen nou àlbum el 21 de maig

Ja pots escoltar una cançó d’avançament i reservar-lo en vinil i digital

Fruit de la trobada entre dos artistes tan singulars com el madrileny d’origen uruguaià, Conrado Isasa (A room with a view), i el madrileny establert a Copenhague, Ignacio Córdoba (Fuego, MAGIA), el disc que teniu entre les mans captura una confluència de talent única. Intersecció provinent d’òrbites dispars, que aquí es complementen formant un cos musical enlluernador.

Amb quatre àlbums a l’esquena, el darrer homònim i just acabat de publicar aquest any, i gràcies a una sensibilitat abismal i a una articulació del discurs tonal que és tot delicadesa i senzillesa, el pas dels anys ha atorgat a Isasa la clau del seu propi espai, dins l’escena internacional de guitarra instrumental. Isasa va començar fa ja un temps a explorar els racons íntims de la memòria, per anar desvetllant poc a poc, parcial i acuradament, en clarobscur, el llegat refractari de la seva experiència vital i familiar. El qual disposa valent davant nostre, tot aconseguint el més difícil: Tornar la seva vida en música, apropar-se a l’universal. Per la seva banda, provinent de l’escena punk de Madrid i amb folgat recorregut en els circuits de música experimental i d’improvisació internacionals, podríem definir a Córdoba com a un mestre de cerimònies seculars: Cos conductor d’electricitats -alienes i pròpies-, etern aprenent i errorista professional l’objectiu ulterior del qual és detonar les zones de confort de qualsevol disciplina musical estanc. Sempre, per tal de transcendir prejudicis i expectatives des d’un nou lloc, inesperat, canviant i inclusiu, on es desdibuixin els límits imposats per l’escolàstica.

Enregistrat en plenes festes de nadal, al garatge de la casa d’en Víctor Àvila (Escaire) a Elx i sense aïllament acústic ni insonorització de cap mena, Isasa i Córdoba han fet un àlbum que trepitja fronteres, que contradiu així com altera i intervé allò preconcebut per virar de continu cap a la sorpresa. Aquest disc marca una fita en la carrera de tots dos, alhora de suposar el lliure i inesperat regal que, ni tan sols aquells més propers, imaginàvem. Gràcies.

Pre-order

Peña publiquen nou àlbum el 23 de abril

Reserva ja ‘Carreiro’ en vinil i digital, i mira el vídeo de ‘Burato’

Després de publicar un bell EP anomenat ‘Fórmula’ l’any passat, Penya tornen ara amb aquest, el seu primer treball d’estudi titulat ‘Carreiro’. Un debut sorprenent que suposa tota una revelació, no només en termes de transcendir el folk, sinó pel que fa a música contemporània en gallec.

Tot assumint la pròpia dependència del gentilici com a punt de partida, la banda formada per Toño Magariños (diola, Unicornibot), Rubén Abad (Cro!, Trilitate) i Elena Vázquez (Trilitrate) ha estat capaç d’embastar un cos de cançons exquisit, on es troben la senzillesa amb l’idiosincràsia i la valentia formal. A ‘Carreiro’ la pulsió subconscient de la música popular ens és representada de forma ampliada, harmònicament plena i extraordinària.

Per començar, som rebuts amb un mur d’òrgans inmens a l’obertura de ‘Burato’, per tot seguit assistir amb emoció a la sega: cicle dels prats, litúrgica descripció que sembla encaixar a la perfecció amb la mètrica del tema. Però no et pensis, l’aparentment entendridora ‘Selva’ amaga certa crítica al discurs eco-friendly superficial, així com als 5/4 de ‘GPS’ caldría preguntar-se si –Estamos ata os collóns de estar sempre conectadas, ou non? (…). D’una manera o altra, a la fi, ens queda la sensació que l’amor és present en totes i cadascuna d’aquestes cançons tot i que, segurament, ‘Bandeira’ sigui la que millor defineixi el disc. Un àlbum que funciona a mode de nou retorn, d’hipnòtica crida a una espècie de llar ulterior: Espai familiar on es projecten imatges de la nostra infantesa, encara que en elles hi descobrim alguns elements subtilment endreçats… no tot és on era.

Pre-order

Les conches velasques publiquen nou àlbum el 5 de març

Reserva ara ‘Celebración del trance profano’ en vinil i digital, i escolta un primer avançament: Fluorescencia

Dos anys després que el seu homònim i revelador debut veiés la llum, Les conches Velasques tornen ara amb aquesta nova col·lecció de pregons exaltats, aquesta invitació a l’entrellaç comunitari, en un ball de dosos i tresos … titulada ‘Celebración del trance profano’.

El que un dia va començar com a projecte personal d’exploració de Pablo Jiménez, Picore, ha acabat convertint-se en un organisme col·lectiu en el qual participen Jesús Landa, Thomas House (Sweet Williams, Charlottefield) i Sergio Segura (aquest últim encarregat també de la gravació, amb Cristean Barros). Al mateix temps, allò que en el seu primer disc partia del rock -diguem-ne- mudèjar, cristal·litza meravellosament aquí en forma de música popular sense poble, contemporània i universal.

Amb la repetició com a mètode i la celebració com a objectiu, en aquesta revetlla gaudim d’un cançoner inclusiu, amb essència de Pedro Salinas i poètica de Miguel Hernández, però encara hi ha més. A la vegada, Les conches Velasques són capaços d’integrar-hi obra de -ni més ni menys que- Nass el Ghiwane, Agapito Marazuela o Hamid Alemmou, immiscuïts tots ells amb naturalitat en aquest, el seu ja propi repertori.

Ara, l’aire amb el que la banda de Saragossa oficia, l’agilitat amb que exerceix, acaben per impregnar aquest ritual d’un esperit llibertí i d’un sabor de carrer únics. Segurament aquesta música sigui una altra prova -en manquen- vers que l’essencialisme i l’eclecticisme no són excloents l’un de l’altre. Ans al contrari, aquí es constata la seva complementarietat en forma de llegat, d’ancestre electrificat. Les conches Velasques projecta contra la paret de les nostres consciències una qüestió recurrent, encara que tapada: la que aplica a l’imaginari col·lectiu imperant en la nostra estimada Iberia.

Això és occident?

Pre-order

El relevo alemán: Notes accessòries per l’escolta de La séptima extinción

Entrevista amb El relevo alemán

 

Cóm ha estat el procés de composició de La séptima extinción?

JC PEÑA -De fet hi ha algunes cançons que van sortir just després que enregistréssim el disc anterior, fa cinc anys si no m’equivoco. Llavors, a partir d’aquí, ha estat un procés bastant llarg.

CRISTINA ARROYO -La nostra anterior bateria, Zutoia, viu a Berlín i aprofitàvem els moments quan ella ve. Vam gravar aquí unes cinc cançons, després vam gravar dues més i vam acabar el procés, si no recordo malament, l’estiu passat.

JC PEÑA -La principal peculiaritat d’aquest disc és que, per circumstàncies, toquen quatre bateries que són en Javier, que és el nostre bateria ara, la Zutoia, que va tocar amb nosaltres durant molt de temps, jo, que vaig gravar diverses cançons del elepé i bé, la Cristina , que va fer una percussió aquí. Però això no resta cap tipus de coherència al disc, a més li dóna prou gràcia perquè cada bateria lògicament té la seva personalitat.

JAVIER OTONES -Jo crec que li dóna és riquesa a el disc. Un disc sencer amb la mateixa persona tocant, a la fi, té un estil propi que -per molt dinàmic que sigui el disc, per molt dinàmiques que siguin les cançons- no aconsegueixes si poses a diferents persones tocant el mateix instrument en diferents cançons. Llavors, jo crec que l’únic que fa és aportar.

Cóm són les cançons de La séptima extinción?

CRISTINA ARROYO -És un disc que jo crec que reflecteix molt bé el nostre directe, els nostres concerts, i capta molt bé l’esperit de la banda.

JC PEÑA -Jo crec que les cançons són un compendi del que hem vingut fent des del primer disc, sobretot des del segon, perquè sí que és veritat que en el primer estàvem encara allà trobant-nos una mica. Jo crec que hi ha cançons molt fosques. Hi ha cançons molt pop -com les que fem nosaltres, no és pop per descomptat mainstream-, però són bastant… En general jo crec que el que fem no és res experimental. Hi ha força melodia, és bastant accessible dins del que creiem que ha de ser un grup de guitarres en el qual predomini l’electricitat i certa, o bastant, contundència.

CRISTINA ARROYO -No té molts artificis perquè tampoc ens agraden i, com ha dit José Carlos abans, té moltes arestes.

A què respon el títol de l’àlbum?

JC PEÑA -El títol del disc és una broma macabra o lúgubre, que és més macabra i més lúgubre tenint en compte tot el que hem viscut aquests últims mesos. Se suposa que la sisena extinció és el que suposadament està ja provocant l’acció humana en el món en aquests moments, pel que fa a extinció massiva d’espècies i tal. Llavors la setena seria el nostre torn. És una broma macabra que està molt en la tradició del grup, des del principi.

Quin equip o configuracions tècniques heu fet servir per aconseguir aquest so?

JC PEÑA -Bé, per a nosaltres l’equip és molt important i això és així des del principi, en gran part, per l’influència de Javier Ortiz i d’Estudis Brazil, perquè aquí va ser on vam veure i varem apreciar realment la diferència. Llavors, a la guitarra jo vaig tocar bàsicament amb el Hiwatt aquest que veieu aquí -és un Hiwatt de l’any 72- i amb el Vox aquest, que és de l’any 65. Amb això bàsicament vaig solventar totes les guitarres. És veritat que varem fer servir en una o en un parell de cançons a un ampli prehistòric: Un Gibson de l’47 que tinc a casa que és un combo i que també funcionava molt bé. Tema pedals. En realitat no faig servir més que un Memory Man i alguns pedals, alguns fuzz Dwarfcraft que són bastant marcians i bastant extrems. Després de bateria vam ficar… si no m’equivoco… Bé això ja ho parlarà la resta no? Però pel que fa a bateria, vam gravar amb una Premier Signia, que té en Javi allà també tot i que no és aquesta i, en quant al baix, toquem amb el Rickenbacker de sempre i amb un Ampeg B25, crec, amb el qual hem estat gravant darrerament.

Cóm va ser l’enregistrament de La séptima extinción?

JC PEÑA -Hem gravat a Estudi Brazil, a Rivas, Madrid.

JAVIER OTONES -La veritat és que mai havia estat gravant a Brazil i la veritat és que més còmode fins i tot del que m’esperava. Bé, tant Javi com el seu equip em van fer sentir super còmode.

CRISTINA ARROYO -Un cop hi ets, va una mica tot sobre rodes.

JC PEÑA -Perquè tenim una relació molt còmoda i molt bona amb Javier Ortiz, que n’és el propietari i el tècnic. Ara mateix jo crec que El relevo alemán no el podem concebre sense la relació que tenim amb Estudis Brazil i el so que hem tret per als discos. Jo, de fet, puc escoltar el primer disc, el segon, i estar igual de content i això, jo crec, és gràcies a un enfocament del so molt atemporal que té en Javi.

Cóm recomaneu escoltar La séptima extinción?

CRISTINA ARROYO -Jo crec que en cada escolta, potser, pots trobar una dimensió diferent del grup i del so, però jo crec que en general és bastant immediat i captura bastant fidelment el que fem en directe.

JAVIER OTONES -Jo crec que és un disc, dins del que és El relevo alemán -com hem parlat altres vegades-, força accessible.

JC PEÑA -Jo crec que és un disc que té bastants arestes però que és en general bastant accessible. Té moltes melodies i sí que és veritat que té molta electricitat i molta contundència, com sempre perquè sinó no seríem nosaltres, però en realitat crec que és bastant melòdic en general, en el bon sentit. Òbviament no fem música mainstream, però jo crec que és perfectament disfrutable per a qualsevol persona que estigui mínimament interessada en el que és el rock alternatiu o, no sé, com ho volguem descriure.

CRISTINA ARROYO -Llavors us el recomano. Que us tanqueu a casa vostra amb el disc i que gaudiu al màxim d’ell i a escoltar-lo a bon volum, siusplau.

Tilde: Notes accessòries per l’escolta d’Algae

Entrevista amb Tilde

 

Cóm ha estat el procés de composició de Algae?

MATI PANDO -Normalment porto jo les idees treballades en forma de lletres i melodia.

CARLOS SÁNCHEZ -Mati no és molt amiga de fer tornades, llavors el discurs del tema … Has de convertir aquesta idea, que era una idea incipient sobre una melodia en una cançó. Llavors has d’escoltar molt el que passa per saber cap a on vols anar, perquè no tens una tornada que et digui ‘val, anem aquí’ i després s’acaba la tornada vaig a anar a … No, depèn del que va passant et va portant a un lloc oa un altre.

CARLA SUZART -Buscar, experimentar, forma, cosa, sonoritats, tonalitats, compassos i entendre, sentir, què era el millor per a aquesta cançó. Què demana.

MARIO VÉLEZ -Sobre la mètrica mai ens preocupem per dir ‘vinga, aquesta cançó va ser 3/4, aquesta cançó va ser 5/4’. No, simplement desenvolupem la cançó i el que millor li vingui.

CARLA SUZART -La lletra crec que ens direccionaba una mica per explorar regions diferents i tonalitats diferents i mètriques diferents. Vam provar diferents mètriques dins d’una mateixa cançó i també en el disc, en el panorama general hi ha una diversitat rítmica, una diversitat tímbrica, una diversitat tonal.

CARLOS SÁNCHEZ -La melodia de tot això és el que ens porta a fer els temes. El que passa moltes vegades és que Mati està en un … es queda en un motiu melòdic i, mentrestant, l’harmonia es va movent. Per tant aquesta melodia funciona diferent en un acord que en un altre. I això passa bastant en el disc.

MATI PANDO -Les harmonies són plens de colors i plenes de matisos i plenes de … doncs … Et porten a molts llocs les harmonies.

CARLA SUZART -Probábamos i provàvem i vam provar cada tros de la cançó, cada part ‘I això què fem? Bé podem canviar aquí perquè això demana que hi hagi un canvi. La lletra parla d’això llavors podem fer un gir aquí per ens aproximar més al que diu la lletra Com podem fer això? Vinga una atmosfera més així, més aixà ‘. Llavors va ser un treball amb molt de detall.

CARLOS SÁNCHEZ -Hi ha acords amb tensions, quatríades, hi ha coses … No és un grup de … Hi ha subtileses harmòniques, diguem-ho així. I també, una altra cosa que a mi personalment m’agrada de Tilde, és que també hi ha moments atmosfèrics que podríem anomenar harmònicament ‘modals’, que tenen colors. Si parlem tècnicament, doncs a mi m’agrada molt la manera dòric que, bé, és un menor però té la sisena major i això genera una atmosfera i uns colors.

MATI PANDO -Per a mi són com un viatge perquè tenen com els seus paisatges, com colors. Les harmonies donen molts colors, molta riquesa aquí i també les històries són molt íntimes o molt d’arrel. Molt d’ales i molt d’arrels.

A què respon el títol de l’àlbum?

MARIO VÉLEZ -El títol de l’àlbum, ‘Algae’, bàsicament és que en gairebé tota la nostra discografia la natura està bastant dins i, en aquest àlbum en especial, el mar està força present. Llavors, entre els elements de la mar doncs a al final vam donar amb ‘Algae’. L’alga és un element curiós ja que sembla una cosa simple fins i tot que … no és que es menyspreï però que no té molt valor i dins de el món marí és fonamental.

MATI PANDO -Aquest disc té molt mar, apareix molt el mar a moltes cançons d’aquest disc.

CARLA SUZART -Va ser unànime la sensació que hi ha molta aigua. Hi ha el mar aquí molt present, molt fort.

Cóm han estat l’enregistrament i la mescla?

CARLOS SÁNCHEZ -Teníem molt clar que volíem gravar tots junts, en directe.

CARLA SUZART -Hem gravat en el Hukot Studio amb Milo. Milo és un amor, ha estat increïble per a nosaltres l’enregistrament. Vam ser tota una setmana a l’estudi.

CARLOS SÁNCHEZ -En aquest cas la producció comença al local.

CARLA SUZART -Havíem assajat tant, havíem tocat ja tant les cançons que en un dia les hem gravat totes, les bases.

MARIO VÉLEZ -El va gravar Milo. El va barrejar Carles, el guitarra, qui té molt clar el so que necessitava el disc.

CARLOS SÁNCHEZ -Vaig acabar barrejant jo perquè jo ja venia amb aquest treball fet. Tenia molt clar com volia que sonessin les coses, que era com sonava Tilde.

Cóm recomaneu escoltar Algae?

MATI PANDO -Jo crec que a el disc de Tilde cal donar-li diverses escoltes perquè és un disc que té molts matisos, molts detalls, molta dinàmica.

CARLOS SÁNCHEZ -Necessites diverses escoltes i, per exemple, si pel que sigui tens algun prejudici amb les sonoritats flamenques, doncs potser la primera escolta no. Però potser sí que et enamora el cap de … t’obre fins i tot a aquest tipus de sonoritats.

CARLA SUZART -Jo crec que són múltiples audicions de el disc perquè es pugui copsar la sensibilitat en els detalls.

CARLOS SÁNCHEZ -Està guai que no sigui accessible a la primera escolta perquè, al menys a mi, quan un disc m’entra a la primera, normalment ho cremo molt ràpid.

MARIO VÉLEZ -Jo crec que és un disc accessible, dins del que cap. Home, cal escoltar-lo. Són cançons llargues, denses, molts canvis, poc tornada … però jo crec que és accessible perquè, tant les melodies de Mati com les harmonies de la guitarra i el baix o els ritmes, deixen respirar molt cada part. No és que sigui una bogeria de canvis, però cada part té el seu espai i crec que estan força bé conduïts i és agradable. No és una cosa súper rar.

CARLOS SÁNCHEZ -A final doncs si. Amb els elements que tens, fas el que pots fer aspirant potser, així ha estat.

CARLA SUZART -Desitjo a tots una excel·lent escolta.

El relevo alemán publica nou àlbum el 16 d’octubre

Escolta’l en exclusiva al nostre web!

El relevo alemán publica el seu cinquè treball d’estudi aquest divendres 16 de octubre en vinil i digital. Ja pots escoltar ‘La séptima extinción al nostre web, sencer i en exclusiva!

Amb més d’una dècada de carrera, multitud de concerts, quatre epés i cinc àlbums a l’esquena, El relevo alemán s’ha convertit en una de les bandes de referència en l’escena ibèrica subterrània. Ara Cristina Arroyo, JC Peña (Estoikov) i Javier Otones (Tremolino, Soul rubbers) es planten davant nostre amb el seu millor disc fins a la data i sota un títol que, des del primer play, aconsegueix obrir en canal la nostra imaginació…

Algú va dir -Els discos d’El relevo alemán només els pot gravar Javier Ortiz (…). Així és, un cop més Estudios Brazil ha estat capaç de capturar el mastegot intacte, el cruixit fort, afilat i contundent amb el qual el trio madrileny allisa pentinats en les primeres files dels seus concerts. Un cop més, sona que alimenta. Des de l’enigmàtic títol i cançó rere cançó, aquest disc està ple de referències vetllades, d’inesgotable material a desentranyar durant el -tan reconfortant- exercici d’una escolta activa. En paraules de JC Peña -Cada vegada sóc menys partidari de comentar les lletres, però et puc dir que aquest és el disc de què estic més orgullós, d’això no hi ha dubte (…). Tot vostre, gaudiu.

Salva Alambre: Notes accessòries per l’escolta d’Electromagnetismo

Entrevista amb Salva Alambre

 

¿De dónde surgen las canciones de ‘Electromagnetismo’?

Las canciones del disco surgieron a partir de un concierto que di en diciembre de 2018 y que consistió en bucles de sintetizadores analógicos y, partiendo de ahí, fui improvisando con más sintetizadores. Después del concierto me di cuenta de que a aquello se le podía dar forma y conseguir una estructura más de canción. Ese es el origen de las canciones. Me dediqué a ir perfeccionando las estructuras, a buscar los sonidos que quería, y ya me metí en el estudio a grabar.

¿Qué material has usado?

Para este disco he utilizado sobretodo sintetizadores analógicos. También hay sintetizadores digitales, algún sampler, alguna guitarra ocasional -aunque de manera muy secundaria, en comparación con el primer disco-, cajas de ruido, alguna batería y cosas de percusión.

Sobretodo he intentado utilizar bastante un micrófono electromagnético, que básicamente capta las ondas electromagnéticas. Capta señales de cualquier aparato que esté funcionando por allí, por el estudio, y eso lo utilicé como una amalgama, como un pegamento que aglutinase las distintas canciones. No aparece en todas pero sí en algunas, es un elemento que me ha gustado bastante utilizar.

¿Cómo son las canciones?

Las canciones de este disco son bastante distintas a las del primero porque son más oscuras, tanto en la propia configuración de las canciones, los sonidos, como también en las letras.

Con respecto al tipo de estructuras que aparecen en este disco, yo diría que hay de dos tipos. Por un lado están las estructuras más clásicas de pop con su estrofa, su estribillo, etc. Por otro lado están también otro tipo de estructuras que son más libres, donde van entrando y saliendo sobretodo sintetizadores o ritmos o bucles. Ahí lo importante es, sobretodo, la textura que se va creando con cada entrada y cada salida.

¿A qué responde el título del álbum?

Electromagnetismo, el título del disco, responde a una de las cuatro fuerzas de la física. El electromagnetismo está presente en todo. En la materia, en la luz, en el sonido, en la propia electricidad. Es algo que los humanos hemos aprendido a manejar, a intentar controlar, pero creo que todavía desconocemos muchísimo. Esa idea fue la que me interesó y me pareció bonita.

¿Hay algún concepto argumental?

Yo no me atrevería a decir que es un disco conceptual, porque suena como muy serio, pero sí que es cierto que el disco tiene una unidad. Las canciones se han ido construyendo a partir de la idea de electromagnetismo desde una u otra faceta, y la cara A y la cara B creo que tienen bastante que ver la una con la otra. Creo que el disco ha quedado bien articulado, ya es cuestión del oyente juzgar.

¿Cómo lo has grabado?

El disco se grabó en los estudios El Miradoor, entre febrero y marzo de 2019, siempre con Marco Velasco como productor, que es una persona con la que me entiendo muy bien y con la que me lo paso muy bien grabando. Fue muy divertido de grabar, había cosas que yo ya tenía muy claras y cosas que fuimos improvisando.

Una de las cosas quizás para mi más interesante en cuanto al sonido, es que los delays que utilizamos eran delays de cinta. Eso le da una calidez también al sonido analógico de los sintetizadores que es muy interesante.

¿Cómo recomiendas escuchar ‘Electromagnetismo’?

No creo que sea un disco demasiado fácil a la primera. Es un disco en el que, para entrar, hay que darle varias escuchas y a ser posible con un buen volumen y un buen equipo. Creo que hacerlo así vale la pena, porque vas entrando en la cantidad de sonidos o detalles. Algunas cosas no son obvias o no aparecen en una primera escucha, hay que ir dándole un poco más de espacio al disco.

Espero que disfrutéis escuchando el disco y que el electromagnetismo os acompañe.

Tilde publica nou àlbum aquest divendres 25 de setembre

Escolta’l en exclusiva al nostre web!

Tilde publicarà el seu tercer treball d’estudi, titulat ‘Algae’, aquest proper divendres 25 de setembre en vinil i digital. Àlbum que a partir d’avui pots escoltar sencer i en exclusiva al nostre web!

Des que van debutar el dos mil dinou i al llarg de dos EPs i dos àlbums fins ara, Tilde han anat definint una manera ben idiosincràtica de compondre cançons. Forma especial que cristal·litza en aquesta tercera i bonica joia d’estudi que és el seu nou disc de títol ‘Algae’. Enregistrat en directe i sense artificis de cap mena, en aquest àlbum nou la banda de Barcelona aconsegueix el difícil equilibri entre la subtilesa i la certesa. Sempre a contracorrent, Tilde elaboren mètrica i crònica des dels marges, confeccionant estructures tan impredictibles com riques en harmonies, damunt de les quals se sosté aquest verb tan seu, que caldria tractar a part. Verb sumament edificant que sembla estar en fugida constant de l’ambigüitat i que disposa davant nostre un doble pla figuratiu: en ell hi conviuen cançons escrites des de la reflexió més íntima, amb l’assalt d’una veu humil però conscient i incendiària.

Si el dos mil disset i gràcies al seu segon llarg, ‘Animares’, vam topar amb un grup que sobressortia per la seva valentia, ara a ‘Algae’, Tilde han fet explícita la seva dimensió més lírica i andalusí per a cisellar un dit a la nafra de proporcions monumentals. Un mastodont d’imaginari propi que s’expandeix en direccions múltiples.

Salva Alambre publica nou àlbum demà 4 de setembre

Ja podeu escoltar-lo sencer i en exclusiva des del nostre nou web!

Salva Alambre publica demà divendres 4 de setembre el seu segon àlbum, titulat ‘Electromagnetismo’, en vinil i digital. Un dia abans, avui, i en exclusiva des del nostre nou web ja podeu escoltar el disc sencer! Gaudiu-ne!

Després de debutar oficialment en solitari el dos mil divuit amb el meravellós ‘Matemática ingenua’ i anticipat recentment amb el senzill doble ‘Frenesí’, Salva Alambre torna ara amb aquest segon treball d’estudi que, si bé no es pot considerar un àlbum conceptual, sí que aglutina una sèrie d’idees al voltant d’una de les quatre forces naturals de la física en l’univers conegut. Benvinguts a ‘Electromagnetismo’.

Alambre fa ús del concepte d’Electromagnetismo’ per a dibuixar una entrada, un pretext intel·lectual, si ho preferiu, a partir del qual endinsar-nos en una sèrie de cançons que funcionen a mode de prisma pop. I sí, amb ell entreveiem aquesta força i intuïm les lleis que la raonen, però, més enllà d’això, amb ell entrem en l’univers musical distorsionat, desnaturalitzat i de plans exagerats que Alambre ha estat capaç d’armar per al nostre gaudir. Un laberint de miralls blegats tan joganer i expansiu com disfrutable. Immens.