Blog

Tzesne publica nou EP el 8 d’octubre

Ja pots escoltar ‘Orrocos’, primer avançament d’Ateretlov’

Amb dotze àlbums a l’esquena, una trilogia al costat de N (Hellmut Neidhart) i un incessant degoteig de col·laboracions publicat en segells com Abgurd, Drone, TIBProd, Mystery Sea, Eclectic Reactions o el seu propi (SeriesNegras), Txesus Garate s’ha convertit en tota una referència de l’ambient i de la música de sorolls contemporània, així com de l’activisme i de la manipulació audiovisuals (amb Paralux).

Tot i que els orígens d’aquest insaciable explorador de l’escena d’experimentació basca parteixin de la rotunditat de l’industrial, durant les darreres dues dècades la seva obra (ja sigui com a Tzesne o com a integrant de Gutural, guZural o Kkopu) ha anat evolucionant cap a plantejaments molt més senzills, basats en composicions concises -encara que multiformes- que donen com a resultat un cos musical suggerent, oníric i radicalment conceptual, sempre lluny de convencionalismes musicals.

Precisament, serà aquesta idea de senzillesa nuclear i semàntica del so -de la modelació del temps- a partir de la qual Tzesne acabarà topant-se amb ‘Voltereta’. Àlbum de 2017 en el qual Daniel Ardura (Ensaña, Alado sincera, Sonio) doblega les costures del que encara avui entenem per folk, mitjançant un exercici monolític de descontextualització harmònica que qüestiona -i subverteix- els fonaments del gènere. Ara, amb aquest nou EP, Tzesne ha decidit fer ús de l’apropiació per intervenir sis d’aquelles peces d’Ardura, amb l’intenció no tansols de transcendir la concepció aliena, sinó de reinventar la seva essència. Ens situem en un nou i estimulant pla formal on es re-signifiquen els originals, acotats aquí, a ‘Ateretlov’, des de l’atonalitat i amb les portes de l’electrònica obertes, desencaixades per aquesta reinterpretació excepcional.

Pre-order

IbonRG, Enrike Hurtado: Notes accessòries per l’escolta d’oMOrruMU baMAt

Entrevista amb IbonRG i Enrike Hurtado

 

Cóm va sortir la idea de col·laborar en aquest disc?

INBONRG -Aquest disc sorgeix al gener de 2018, a partir de la mort del poeta i txalapartari Joxan Artze. Llavors em van proposar participar en un homenatge que tindria lloc en el seu primer aniversari. Jo volia que, almenys en la part del meu homenatge, la txalaparta ocupés un lloc important i vaig pensar en convidar a l’Enrike Hurtado, ja que ell treballa desenvolupant sotfwares creats per ell mateix. Entre ells, un dedicat a interactuar amb la txalaparta. Així doncs, el primer pas va ser convidar l’Enrike i començar a reflexionar tant en els textos d’en Artze, com en la seva manera de treballar, per crear diversos materials a partir de tot això.

Cóm ha estat el procés de composició?

INBONRG -El disc reuneix treballs compostos en dues èpoques. D’una banda, els materials creats pròpiament per als dos concerts d’homenatge del 2019 (més o menys, la meitat de les peces es van crear entre 2018 i 2019). I una segona fase, a la primavera de 2020, ja amb la intenció d’enregistrar un àlbum aquell mateix estiu. Són en total 11 peces.

Cóm són les cançons?

ENRIKE HURTADO -Les cançons són bastants diferents entre si. Cadascuna sorgeix d’un procés diferent i amb instrumentació diferent. Algunes porten piano i veu, altres piano veu i txalaparta, unes altres són collages realitzats amb l’ordinador, piano i ordinador… hi ha una mica de tot. Cadascú ha aportat elements i materials del seu àmbit. Buscàvem una unió, l’equilibri entre tots dos.

Cóm ha estat el procés d’enregistrament?

INBONRG -Tot el disc l’hem gravat aquí en aquest local, nosaltres mateixos, amb aquest piano, amb els nostres micròfons i divers material que ens han deixat. Ho vam fer tot durant l’estiu de 2020, a les nits, amb tranquil·litat, i hem utilitzat aquest piano, una txalaparta i l’ordinador. També hem comptat amb l’ajuda tècnica i la col·laboració d’en Tzesne, qui s’ha encarregat de les mescles. D’altra banda, el material gràfic, el disseny i el llibret que ve amb el vinil els ha fet el dibuixant Jon Martin. Pel que fa a l’aspecte tècnic, Estanis Elorza ha fet el mastering i Ibon Aguirre ens ha deixat material i ens ha ajudat amb el midi. Però bàsicament, tota la producció és nostra.

A què respon el títol de l’àlbum?

ENRIKE HURTADO -El títol sorgeix a partir d’un dels molts poemes de Joxan Artze en que feia jocs amb el so, d’aquesta mena de poesia visual que ell feia, on la part sonora té molta presència. En aquest cas ‘oMOrruMU baMAt’ seria ‘Orru bat’ (un rugit).

INBONRG -Intercala síl·labes una mica amb la idea de la txalaparta, d’aquest joc de temps, d’aquest trot. Això s’albira en la seva poesia visual, sobretot en els seus treballs dels anys 60 i 70, en els quals ens hem basat per elaborar aquest disc.

A què respon l’ordre de les cançons?

ENRIKE HURTADO -Hem intentat buscar un equilibri. En tractar-se d’un material tan diferent, l’objectiu ha estat anar compensant el material sonor, per tal que no vagin tots els temes de piano seguits o els de txalaparta tots seguits.

INBONRG -Si, que hi hagi sonoritats tan diferents, ens ha portat maldecaps a l’hora d’establir l’ordre. Però encertar amb aquesta disposició forma part de el joc, ja que els textos també són molt diferents entre si. Hem tractat de buscar una sortida, cap a on podria estar el punt de fuga.

Alguna consideració a la primera escolta?

INBONRG -Com passa en gairebé totes les músiques, és necessària més d’una escolta per poder endinsar-te en les cançons. A l’anar coneixent les cançons es van descobrint noves coses i, a la vegada, l’ordre dels temes també aporta un sentit a cadascun. Un significat que li dóna el tema anterior o al posterior i que, per separat, no seria idèntic. No només amb aquest disc, jo crec que amb tota la música passa això. Es fa necessari aprofundir en aquesta relació.

 

IbonRG i Enrike Hurtado publiquen nou àlbum el 2 de juliol

Reserva ara ‘oMOrruMU baMAt’ en vinil i digital, i mira el vídeo d‘edipo berriari’

De la mateixa manera que hi ha discos que no fan olor a res -‘¿A què fan olor les coses que no fan olor?’, es preguntava el poeta-, hi ha discos que desprenen un intens aroma a homenatge. Eau d’Hommage. Homenatge, que prové de la veu llatina hominem, darrere del qual sol haver-hi una persona a la qual es vol, valgui la redundància, homenatjar -també se solen homenatjar ens més abstractes, com la pàtria, cosa que em costa entendre: no hi ha ningú que rebi els honors; entenc que aquest tipus d’homenatges deuen ser més aviat auto-homenatges-. O, més que una persona, sol haver-hi diverses persones, ja que per homenatjar algú cal un homenatjat, però cal també un homenatjador. O diversos homenatjats i homenatjadors, amb el que això es converteix en una mena de bacanal, no necessàriament carnal -de fet, acostumen a ser més aviat de tipus espiritual, gairebé eteri-.

Partim de la base que Joxan Artze (1939-2018) és un tio realment homenatjable: poeta d’avantguarda en els seus primers llibres -dels quals provenen els textos aquí recollits, tan lúcids com lúdics-, disposat a barrejar la poesia amb altres disciplines artístiques, a qui alguns han col·locat dins d’un moviment anomenat poesia visual -i estem una altra vegada amb les etiquetes, quina manía-. Poesia musical podria ser també, donada la gran quantitat de músics que han posat melodia als seus poemes -encarnats tots ells pel gran Mikel Laboa, creador de l’himne nacional ‘Txoria txori’, que el canten fins i tot els jugadors de rugbi de l’Aviron Bayonnais, i la lletra es creu ja popular, quan en realitat és del propi Artze-. Sempre a contracorrent, per sobre de qualsevol moda, innovant, buscant, obrint-se camí matxet en mà per l’espessa selva de la poesia oficial. De vegades experimental (Edipo berriari) i/o polític-social (Amaren Sabela), altres vegades líric (Euria bezain garden) i/o picant (Atso Otsoa). Una rara avis, vaja, però completament contemporània.

D’altra banda tenim els homenatjadors, dos, IbonRG i Enrike Hurtado, ambdós amb una àmplia trajectòria en lo musical, que es van ajuntar un bon dia per homenatjar i donar-se un homenatge a costa del nostre estimat poeta. IbonRG dóna continuació aquí al camí obert al seu primer disc, ‘Hil Zara’ (2019), treballant la veu tant nua com acompanyada de piano; i Enrike Hurtado experimenta, a l’igual que en els seus projectes en solitari Azunak i Bazterrak, amb uns softwares desenvolupats per ell mateix. Les peces que surten, onze en total, són del tot variades: van des de l’a capella més orgànic fins l’instrumental més electrònic, donant especial protagonisme a la txalaparta -instrument recuperat en lo artístic per Joxan Artze i el seu germà Jexux, per cert- , tocada a la manera antiga -amb un sol tauler de fusta-, passada pels softwares creats per Enrike -qui tritura i reorganitza el so-, o fins i tot tocant el piano com si fos una txalaparta -amb aires del difunt Chick Corea-. I així és com es consuma l’acte, d’homenatge s’entén. Homenatge, que no consisteix a dir què bo, què alt, què guapo que ets, quin bigoti tan bonic que duus. Homenatge, que és punt de partida, inspiració, jo t’agafo unes cosetes, però vaig a fer altres cosetes, les meves, no les teves copiades, sinó unes noves, inspirades, més de prop, o llunyanament, en les teves. Tot acte de creació és, en el fons, un acte de recreació: ningú crea res, valgui una altra redundància, del no-res. Tot acte de creació és, doncs, un acte d’homenatge, i aquest n’és un de molt particular a Joxan Artze, a la -seva- poesia, a la -seva- recerca incessant, a la -seva- manca de conformisme. I és, en última instància -encara que sembli l’eslògan d’una funerària-, un gran homenatge a la vida. Gràcies a homenatjat i homenatjadors, doncs, que ens han donat tant.

oMOrruMU baMAt. Eau d’hommage, Aritz Galarraga.

Pre-order

Peña: Notes accessòries per l’escolta de Carreiro

Entrevista amb Peña

 

D’on sorgeixen les cançons de ‘Carreiro’?

TOÑO MARGARIÑOS – Les cançons de ‘Carreiro’ no es van formar totes alhora. No tenen una procedència única,
sinó que van ser compostes durant anys i formen part del gruix que va anar apareixent durant els primers dos, tres anys de formació de la banda. Realment no formen un gruix comú, un tronc, sinó que van ser compostes en diferents moments.

Com va ser el procés de composició?

Les cançons es van compondre independentment de la formació. Es componen de forma molt bàsica i després les assagem a banda per preparar-les per directe. Realment són cançons compostes i pensades de forma molt senzilla, per a tocar en directe els tres i que puguin funcionar en aquesta fórmula.

Com descriuries les vostres cançons?

Al meu entendre són cançons ultra senzilles, diguem-ne, de sota cavall i rei. No hi ha cap pretensió de fer res estrany ni a nivell mètric, ni d’harmonies ni d’estructures. No hi ha un afany de complicar de forma pretesa les estructures de les cançons. Igual en altres projectes sí, però en aquest la pretensió és fer música senzilla i fàcil, una mica buscant aquesta facilitat que està de forma natural a la música popular.

Què significa el títol de l’àlbum?

Diguem que es va tractar de cercar un fil comú a posteriori i, bé, hi ha diversos temes que són recurrents en algunes cançons. Està una mica l’amor en totes les seves accepcions. La consideració tant d’amor fraternal, com d’admiració, com d’amor sensual des d’un subjecte per a l’exterior, per si mateix, per als altres, per la natura… en fi, diverses formes d’entendre l’amor.

A què respon l’ordre dels temes?

No està molt pensat, més enllà de la posició d’algunes cançons marcades, com pot ser la primera, que és ‘Burato’. Una cançó d’obertura, com molt gestual, que per a mi té una estructura d’obertura, de presentació. També ‘Renacemento’, que és la darrera de la segona cara, l’última del disc. En aquest cas just el contrari, és un final esperançador i emocionalment molt positiu.

Com ha estat el procés de gravació?

El disc va ser gravat majoritàriament per nosaltres, amb l’ajuda de molt amics. De gent de Cro! com David i Xavi, molta gent que va aportar veus, com la Laura, com la Inés, la bateria de Muqui, instruments que ens van deixar… Va ser al llarg de molt temps, amb la col·laboració de molta gent i sempre en les nostres cases, majoritàriament deslocalitzat. Cadascú pel seu costat però, de vegades (a la èpoques en què va ser permès) ajuntant-nos, encara que en directe no hi ha pràcticament res, és tot per pistes

Amb qui vau fer mescla i màster?

Pre-barregem, vam fer barreges una mica espontànies, de dir << volem que tiri per aquí, per allà >>. Aquest material, com no som professionals ni ho pretenem, doncs l’hi enviem a Xavier Muñoz, que és el baixista de la cantant de Stereolab, baixista d’Alberto Montero i bé, un tío que mola molt com treballa. Ell va ser l’encarregat de fer la barreja. Després el màster el va fer en Rafa Martínez de el Pozo, vell conegut del segell (abans que Repetidor sabés d’això, ja vam emprendre aquest treball amb ell), que en aquest tipus de produccions és una persona que respecta molt els espais i les profunditats de la mescla, en aquest tipus de músiques.

Com és la primera escolta de ‘Carreiro’?

No sé si nosaltres som els que hem de dir si el disc és accessible o no. Jo per descomptat sempre treballo amb el desig que siguin cançons accessibles, en el cas de Peña. No tinc cap interès en apuntar a un públic molt especialitzat, que li interessi un tipus de música. Crec que el que ens toca en aquest projecte es fer música popular. Popular en tots els sentits, que sigui accessible i fàcil d’escoltar i que desenvolupi el seu discurs a partir d’aquesta senzillesa, no al contrari. No estic interessat en fer música molt complexa amb missatges molt simples, sinó que vull fer música molt simple on els discursos -fins i tot polítics- apareguin després d’aquestes escoltes primeres. Penso que aquesta forma és millor o, almenys, aspiro a ella.

Espero que us agradi aquest disc. L’hem estat fent durant anys i per fi hem pogut treure’l, així que encara que sigui en aquest context que tenim ara, de merda, per a nosaltres és un èxit total que surti. Esperem que alguna cosa del que varem bolcar en aquest disc us arribi i que el gaudiu. Moltes gràcies.

Isasa i Córdoba publiquen nou àlbum el 21 de maig

Ja pots escoltar una cançó d’avançament i reservar-lo en vinil i digital

Fruit de la trobada entre dos artistes tan singulars com el madrileny d’origen uruguaià, Conrado Isasa (A room with a view), i el madrileny establert a Copenhague, Ignacio Córdoba (Fuego, MAGIA), el disc que teniu entre les mans captura una confluència de talent única. Intersecció provinent d’òrbites dispars, que aquí es complementen formant un cos musical enlluernador.

Amb quatre àlbums a l’esquena, el darrer homònim i just acabat de publicar aquest any, i gràcies a una sensibilitat abismal i a una articulació del discurs tonal que és tot delicadesa i senzillesa, el pas dels anys ha atorgat a Isasa la clau del seu propi espai, dins l’escena internacional de guitarra instrumental. Isasa va començar fa ja un temps a explorar els racons íntims de la memòria, per anar desvetllant poc a poc, parcial i acuradament, en clarobscur, el llegat refractari de la seva experiència vital i familiar. El qual disposa valent davant nostre, tot aconseguint el més difícil: Tornar la seva vida en música, apropar-se a l’universal. Per la seva banda, provinent de l’escena punk de Madrid i amb folgat recorregut en els circuits de música experimental i d’improvisació internacionals, podríem definir a Córdoba com a un mestre de cerimònies seculars: Cos conductor d’electricitats -alienes i pròpies-, etern aprenent i errorista professional l’objectiu ulterior del qual és detonar les zones de confort de qualsevol disciplina musical estanc. Sempre, per tal de transcendir prejudicis i expectatives des d’un nou lloc, inesperat, canviant i inclusiu, on es desdibuixin els límits imposats per l’escolàstica.

Enregistrat en plenes festes de nadal, al garatge de la casa d’en Víctor Àvila (Escaire) a Elx i sense aïllament acústic ni insonorització de cap mena, Isasa i Córdoba han fet un àlbum que trepitja fronteres, que contradiu així com altera i intervé allò preconcebut per virar de continu cap a la sorpresa. Aquest disc marca una fita en la carrera de tots dos, alhora de suposar el lliure i inesperat regal que, ni tan sols aquells més propers, imaginàvem. Gràcies.

Pre-order

Peña publiquen nou àlbum el 23 de abril

Reserva ja ‘Carreiro’ en vinil i digital, i mira el vídeo de ‘Burato’

Després de publicar un bell EP anomenat ‘Fórmula’ l’any passat, Penya tornen ara amb aquest, el seu primer treball d’estudi titulat ‘Carreiro’. Un debut sorprenent que suposa tota una revelació, no només en termes de transcendir el folk, sinó pel que fa a música contemporània en gallec.

Tot assumint la pròpia dependència del gentilici com a punt de partida, la banda formada per Toño Magariños (diola, Unicornibot), Rubén Abad (Cro!, Trilitate) i Elena Vázquez (Trilitrate) ha estat capaç d’embastar un cos de cançons exquisit, on es troben la senzillesa amb l’idiosincràsia i la valentia formal. A ‘Carreiro’ la pulsió subconscient de la música popular ens és representada de forma ampliada, harmònicament plena i extraordinària.

Per començar, som rebuts amb un mur d’òrgans inmens a l’obertura de ‘Burato’, per tot seguit assistir amb emoció a la sega: cicle dels prats, litúrgica descripció que sembla encaixar a la perfecció amb la mètrica del tema. Però no et pensis, l’aparentment entendridora ‘Selva’ amaga certa crítica al discurs eco-friendly superficial, així com als 5/4 de ‘GPS’ caldría preguntar-se si –Estamos ata os collóns de estar sempre conectadas, ou non? (…). D’una manera o altra, a la fi, ens queda la sensació que l’amor és present en totes i cadascuna d’aquestes cançons tot i que, segurament, ‘Bandeira’ sigui la que millor defineixi el disc. Un àlbum que funciona a mode de nou retorn, d’hipnòtica crida a una espècie de llar ulterior: Espai familiar on es projecten imatges de la nostra infantesa, encara que en elles hi descobrim alguns elements subtilment endreçats… no tot és on era.

Pre-order

Les conches velasques publiquen nou àlbum el 5 de març

Reserva ara ‘Celebración del trance profano’ en vinil i digital, i escolta un primer avançament: Fluorescencia

Dos anys després que el seu homònim i revelador debut veiés la llum, Les conches Velasques tornen ara amb aquesta nova col·lecció de pregons exaltats, aquesta invitació a l’entrellaç comunitari, en un ball de dosos i tresos … titulada ‘Celebración del trance profano’.

El que un dia va començar com a projecte personal d’exploració de Pablo Jiménez, Picore, ha acabat convertint-se en un organisme col·lectiu en el qual participen Jesús Landa, Thomas House (Sweet Williams, Charlottefield) i Sergio Segura (aquest últim encarregat també de la gravació, amb Cristean Barros). Al mateix temps, allò que en el seu primer disc partia del rock -diguem-ne- mudèjar, cristal·litza meravellosament aquí en forma de música popular sense poble, contemporània i universal.

Amb la repetició com a mètode i la celebració com a objectiu, en aquesta revetlla gaudim d’un cançoner inclusiu, amb essència de Pedro Salinas i poètica de Miguel Hernández, però encara hi ha més. A la vegada, Les conches Velasques són capaços d’integrar-hi obra de -ni més ni menys que- Nass el Ghiwane, Agapito Marazuela o Hamid Alemmou, immiscuïts tots ells amb naturalitat en aquest, el seu ja propi repertori.

Ara, l’aire amb el que la banda de Saragossa oficia, l’agilitat amb que exerceix, acaben per impregnar aquest ritual d’un esperit llibertí i d’un sabor de carrer únics. Segurament aquesta música sigui una altra prova -en manquen- vers que l’essencialisme i l’eclecticisme no són excloents l’un de l’altre. Ans al contrari, aquí es constata la seva complementarietat en forma de llegat, d’ancestre electrificat. Les conches Velasques projecta contra la paret de les nostres consciències una qüestió recurrent, encara que tapada: la que aplica a l’imaginari col·lectiu imperant en la nostra estimada Iberia.

Això és occident?

Pre-order

El relevo alemán: Notes accessòries per l’escolta de La séptima extinción

Entrevista amb El relevo alemán

 

Cóm ha estat el procés de composició de La séptima extinción?

JC PEÑA -De fet hi ha algunes cançons que van sortir just després que enregistréssim el disc anterior, fa cinc anys si no m’equivoco. Llavors, a partir d’aquí, ha estat un procés bastant llarg.

CRISTINA ARROYO -La nostra anterior bateria, Zutoia, viu a Berlín i aprofitàvem els moments quan ella ve. Vam gravar aquí unes cinc cançons, després vam gravar dues més i vam acabar el procés, si no recordo malament, l’estiu passat.

JC PEÑA -La principal peculiaritat d’aquest disc és que, per circumstàncies, toquen quatre bateries que són en Javier, que és el nostre bateria ara, la Zutoia, que va tocar amb nosaltres durant molt de temps, jo, que vaig gravar diverses cançons del elepé i bé, la Cristina , que va fer una percussió aquí. Però això no resta cap tipus de coherència al disc, a més li dóna prou gràcia perquè cada bateria lògicament té la seva personalitat.

JAVIER OTONES -Jo crec que li dóna és riquesa a el disc. Un disc sencer amb la mateixa persona tocant, a la fi, té un estil propi que -per molt dinàmic que sigui el disc, per molt dinàmiques que siguin les cançons- no aconsegueixes si poses a diferents persones tocant el mateix instrument en diferents cançons. Llavors, jo crec que l’únic que fa és aportar.

Cóm són les cançons de La séptima extinción?

CRISTINA ARROYO -És un disc que jo crec que reflecteix molt bé el nostre directe, els nostres concerts, i capta molt bé l’esperit de la banda.

JC PEÑA -Jo crec que les cançons són un compendi del que hem vingut fent des del primer disc, sobretot des del segon, perquè sí que és veritat que en el primer estàvem encara allà trobant-nos una mica. Jo crec que hi ha cançons molt fosques. Hi ha cançons molt pop -com les que fem nosaltres, no és pop per descomptat mainstream-, però són bastant… En general jo crec que el que fem no és res experimental. Hi ha força melodia, és bastant accessible dins del que creiem que ha de ser un grup de guitarres en el qual predomini l’electricitat i certa, o bastant, contundència.

CRISTINA ARROYO -No té molts artificis perquè tampoc ens agraden i, com ha dit José Carlos abans, té moltes arestes.

A què respon el títol de l’àlbum?

JC PEÑA -El títol del disc és una broma macabra o lúgubre, que és més macabra i més lúgubre tenint en compte tot el que hem viscut aquests últims mesos. Se suposa que la sisena extinció és el que suposadament està ja provocant l’acció humana en el món en aquests moments, pel que fa a extinció massiva d’espècies i tal. Llavors la setena seria el nostre torn. És una broma macabra que està molt en la tradició del grup, des del principi.

Quin equip o configuracions tècniques heu fet servir per aconseguir aquest so?

JC PEÑA -Bé, per a nosaltres l’equip és molt important i això és així des del principi, en gran part, per l’influència de Javier Ortiz i d’Estudis Brazil, perquè aquí va ser on vam veure i varem apreciar realment la diferència. Llavors, a la guitarra jo vaig tocar bàsicament amb el Hiwatt aquest que veieu aquí -és un Hiwatt de l’any 72- i amb el Vox aquest, que és de l’any 65. Amb això bàsicament vaig solventar totes les guitarres. És veritat que varem fer servir en una o en un parell de cançons a un ampli prehistòric: Un Gibson de l’47 que tinc a casa que és un combo i que també funcionava molt bé. Tema pedals. En realitat no faig servir més que un Memory Man i alguns pedals, alguns fuzz Dwarfcraft que són bastant marcians i bastant extrems. Després de bateria vam ficar… si no m’equivoco… Bé això ja ho parlarà la resta no? Però pel que fa a bateria, vam gravar amb una Premier Signia, que té en Javi allà també tot i que no és aquesta i, en quant al baix, toquem amb el Rickenbacker de sempre i amb un Ampeg B25, crec, amb el qual hem estat gravant darrerament.

Cóm va ser l’enregistrament de La séptima extinción?

JC PEÑA -Hem gravat a Estudi Brazil, a Rivas, Madrid.

JAVIER OTONES -La veritat és que mai havia estat gravant a Brazil i la veritat és que més còmode fins i tot del que m’esperava. Bé, tant Javi com el seu equip em van fer sentir super còmode.

CRISTINA ARROYO -Un cop hi ets, va una mica tot sobre rodes.

JC PEÑA -Perquè tenim una relació molt còmoda i molt bona amb Javier Ortiz, que n’és el propietari i el tècnic. Ara mateix jo crec que El relevo alemán no el podem concebre sense la relació que tenim amb Estudis Brazil i el so que hem tret per als discos. Jo, de fet, puc escoltar el primer disc, el segon, i estar igual de content i això, jo crec, és gràcies a un enfocament del so molt atemporal que té en Javi.

Cóm recomaneu escoltar La séptima extinción?

CRISTINA ARROYO -Jo crec que en cada escolta, potser, pots trobar una dimensió diferent del grup i del so, però jo crec que en general és bastant immediat i captura bastant fidelment el que fem en directe.

JAVIER OTONES -Jo crec que és un disc, dins del que és El relevo alemán -com hem parlat altres vegades-, força accessible.

JC PEÑA -Jo crec que és un disc que té bastants arestes però que és en general bastant accessible. Té moltes melodies i sí que és veritat que té molta electricitat i molta contundència, com sempre perquè sinó no seríem nosaltres, però en realitat crec que és bastant melòdic en general, en el bon sentit. Òbviament no fem música mainstream, però jo crec que és perfectament disfrutable per a qualsevol persona que estigui mínimament interessada en el que és el rock alternatiu o, no sé, com ho volguem descriure.

CRISTINA ARROYO -Llavors us el recomano. Que us tanqueu a casa vostra amb el disc i que gaudiu al màxim d’ell i a escoltar-lo a bon volum, siusplau.

Tilde: Notes accessòries per l’escolta d’Algae

Entrevista amb Tilde

 

Cóm ha estat el procés de composició de Algae?

MATI PANDO -Normalment porto jo les idees treballades en forma de lletres i melodia.

CARLOS SÁNCHEZ -Mati no és molt amiga de fer tornades, llavors el discurs del tema … Has de convertir aquesta idea, que era una idea incipient sobre una melodia en una cançó. Llavors has d’escoltar molt el que passa per saber cap a on vols anar, perquè no tens una tornada que et digui ‘val, anem aquí’ i després s’acaba la tornada vaig a anar a … No, depèn del que va passant et va portant a un lloc oa un altre.

CARLA SUZART -Buscar, experimentar, forma, cosa, sonoritats, tonalitats, compassos i entendre, sentir, què era el millor per a aquesta cançó. Què demana.

MARIO VÉLEZ -Sobre la mètrica mai ens preocupem per dir ‘vinga, aquesta cançó va ser 3/4, aquesta cançó va ser 5/4’. No, simplement desenvolupem la cançó i el que millor li vingui.

CARLA SUZART -La lletra crec que ens direccionaba una mica per explorar regions diferents i tonalitats diferents i mètriques diferents. Vam provar diferents mètriques dins d’una mateixa cançó i també en el disc, en el panorama general hi ha una diversitat rítmica, una diversitat tímbrica, una diversitat tonal.

CARLOS SÁNCHEZ -La melodia de tot això és el que ens porta a fer els temes. El que passa moltes vegades és que Mati està en un … es queda en un motiu melòdic i, mentrestant, l’harmonia es va movent. Per tant aquesta melodia funciona diferent en un acord que en un altre. I això passa bastant en el disc.

MATI PANDO -Les harmonies són plens de colors i plenes de matisos i plenes de … doncs … Et porten a molts llocs les harmonies.

CARLA SUZART -Probábamos i provàvem i vam provar cada tros de la cançó, cada part ‘I això què fem? Bé podem canviar aquí perquè això demana que hi hagi un canvi. La lletra parla d’això llavors podem fer un gir aquí per ens aproximar més al que diu la lletra Com podem fer això? Vinga una atmosfera més així, més aixà ‘. Llavors va ser un treball amb molt de detall.

CARLOS SÁNCHEZ -Hi ha acords amb tensions, quatríades, hi ha coses … No és un grup de … Hi ha subtileses harmòniques, diguem-ho així. I també, una altra cosa que a mi personalment m’agrada de Tilde, és que també hi ha moments atmosfèrics que podríem anomenar harmònicament ‘modals’, que tenen colors. Si parlem tècnicament, doncs a mi m’agrada molt la manera dòric que, bé, és un menor però té la sisena major i això genera una atmosfera i uns colors.

MATI PANDO -Per a mi són com un viatge perquè tenen com els seus paisatges, com colors. Les harmonies donen molts colors, molta riquesa aquí i també les històries són molt íntimes o molt d’arrel. Molt d’ales i molt d’arrels.

A què respon el títol de l’àlbum?

MARIO VÉLEZ -El títol de l’àlbum, ‘Algae’, bàsicament és que en gairebé tota la nostra discografia la natura està bastant dins i, en aquest àlbum en especial, el mar està força present. Llavors, entre els elements de la mar doncs a al final vam donar amb ‘Algae’. L’alga és un element curiós ja que sembla una cosa simple fins i tot que … no és que es menyspreï però que no té molt valor i dins de el món marí és fonamental.

MATI PANDO -Aquest disc té molt mar, apareix molt el mar a moltes cançons d’aquest disc.

CARLA SUZART -Va ser unànime la sensació que hi ha molta aigua. Hi ha el mar aquí molt present, molt fort.

Cóm han estat l’enregistrament i la mescla?

CARLOS SÁNCHEZ -Teníem molt clar que volíem gravar tots junts, en directe.

CARLA SUZART -Hem gravat en el Hukot Studio amb Milo. Milo és un amor, ha estat increïble per a nosaltres l’enregistrament. Vam ser tota una setmana a l’estudi.

CARLOS SÁNCHEZ -En aquest cas la producció comença al local.

CARLA SUZART -Havíem assajat tant, havíem tocat ja tant les cançons que en un dia les hem gravat totes, les bases.

MARIO VÉLEZ -El va gravar Milo. El va barrejar Carles, el guitarra, qui té molt clar el so que necessitava el disc.

CARLOS SÁNCHEZ -Vaig acabar barrejant jo perquè jo ja venia amb aquest treball fet. Tenia molt clar com volia que sonessin les coses, que era com sonava Tilde.

Cóm recomaneu escoltar Algae?

MATI PANDO -Jo crec que a el disc de Tilde cal donar-li diverses escoltes perquè és un disc que té molts matisos, molts detalls, molta dinàmica.

CARLOS SÁNCHEZ -Necessites diverses escoltes i, per exemple, si pel que sigui tens algun prejudici amb les sonoritats flamenques, doncs potser la primera escolta no. Però potser sí que et enamora el cap de … t’obre fins i tot a aquest tipus de sonoritats.

CARLA SUZART -Jo crec que són múltiples audicions de el disc perquè es pugui copsar la sensibilitat en els detalls.

CARLOS SÁNCHEZ -Està guai que no sigui accessible a la primera escolta perquè, al menys a mi, quan un disc m’entra a la primera, normalment ho cremo molt ràpid.

MARIO VÉLEZ -Jo crec que és un disc accessible, dins del que cap. Home, cal escoltar-lo. Són cançons llargues, denses, molts canvis, poc tornada … però jo crec que és accessible perquè, tant les melodies de Mati com les harmonies de la guitarra i el baix o els ritmes, deixen respirar molt cada part. No és que sigui una bogeria de canvis, però cada part té el seu espai i crec que estan força bé conduïts i és agradable. No és una cosa súper rar.

CARLOS SÁNCHEZ -A final doncs si. Amb els elements que tens, fas el que pots fer aspirant potser, així ha estat.

CARLA SUZART -Desitjo a tots una excel·lent escolta.

El relevo alemán publica nou àlbum el 16 d’octubre

Escolta’l en exclusiva al nostre web!

El relevo alemán publica el seu cinquè treball d’estudi aquest divendres 16 de octubre en vinil i digital. Ja pots escoltar ‘La séptima extinción al nostre web, sencer i en exclusiva!

Amb més d’una dècada de carrera, multitud de concerts, quatre epés i cinc àlbums a l’esquena, El relevo alemán s’ha convertit en una de les bandes de referència en l’escena ibèrica subterrània. Ara Cristina Arroyo, JC Peña (Estoikov) i Javier Otones (Tremolino, Soul rubbers) es planten davant nostre amb el seu millor disc fins a la data i sota un títol que, des del primer play, aconsegueix obrir en canal la nostra imaginació…

Algú va dir -Els discos d’El relevo alemán només els pot gravar Javier Ortiz (…). Així és, un cop més Estudios Brazil ha estat capaç de capturar el mastegot intacte, el cruixit fort, afilat i contundent amb el qual el trio madrileny allisa pentinats en les primeres files dels seus concerts. Un cop més, sona que alimenta. Des de l’enigmàtic títol i cançó rere cançó, aquest disc està ple de referències vetllades, d’inesgotable material a desentranyar durant el -tan reconfortant- exercici d’una escolta activa. En paraules de JC Peña -Cada vegada sóc menys partidari de comentar les lletres, però et puc dir que aquest és el disc de què estic més orgullós, d’això no hi ha dubte (…). Tot vostre, gaudiu.