Blog

IbonRG, Enrike Hurtado: Notes accessòries per l’escolta d’oMOrruMU baMAt

Entrevista amb IbonRG i Enrike Hurtado

 

Cóm va sortir la idea de col·laborar en aquest disc?

INBONRG -Aquest disc sorgeix al gener de 2018, a partir de la mort del poeta i txalapartari Joxan Artze. Llavors em van proposar participar en un homenatge que tindria lloc en el seu primer aniversari. Jo volia que, almenys en la part del meu homenatge, la txalaparta ocupés un lloc important i vaig pensar en convidar a l’Enrike Hurtado, ja que ell treballa desenvolupant sotfwares creats per ell mateix. Entre ells, un dedicat a interactuar amb la txalaparta. Així doncs, el primer pas va ser convidar l’Enrike i començar a reflexionar tant en els textos d’en Artze, com en la seva manera de treballar, per crear diversos materials a partir de tot això.

Cóm ha estat el procés de composició?

INBONRG -El disc reuneix treballs compostos en dues èpoques. D’una banda, els materials creats pròpiament per als dos concerts d’homenatge del 2019 (més o menys, la meitat de les peces es van crear entre 2018 i 2019). I una segona fase, a la primavera de 2020, ja amb la intenció d’enregistrar un àlbum aquell mateix estiu. Són en total 11 peces.

Cóm són les cançons?

ENRIKE HURTADO -Les cançons són bastants diferents entre si. Cadascuna sorgeix d’un procés diferent i amb instrumentació diferent. Algunes porten piano i veu, altres piano veu i txalaparta, unes altres són collages realitzats amb l’ordinador, piano i ordinador… hi ha una mica de tot. Cadascú ha aportat elements i materials del seu àmbit. Buscàvem una unió, l’equilibri entre tots dos.

Cóm ha estat el procés d’enregistrament?

INBONRG -Tot el disc l’hem gravat aquí en aquest local, nosaltres mateixos, amb aquest piano, amb els nostres micròfons i divers material que ens han deixat. Ho vam fer tot durant l’estiu de 2020, a les nits, amb tranquil·litat, i hem utilitzat aquest piano, una txalaparta i l’ordinador. També hem comptat amb l’ajuda tècnica i la col·laboració d’en Tzesne, qui s’ha encarregat de les mescles. D’altra banda, el material gràfic, el disseny i el llibret que ve amb el vinil els ha fet el dibuixant Jon Martin. Pel que fa a l’aspecte tècnic, Estanis Elorza ha fet el mastering i Ibon Aguirre ens ha deixat material i ens ha ajudat amb el midi. Però bàsicament, tota la producció és nostra.

A què respon el títol de l’àlbum?

ENRIKE HURTADO -El títol sorgeix a partir d’un dels molts poemes de Joxan Artze en que feia jocs amb el so, d’aquesta mena de poesia visual que ell feia, on la part sonora té molta presència. En aquest cas ‘oMOrruMU baMAt’ seria ‘Orru bat’ (un rugit).

INBONRG -Intercala síl·labes una mica amb la idea de la txalaparta, d’aquest joc de temps, d’aquest trot. Això s’albira en la seva poesia visual, sobretot en els seus treballs dels anys 60 i 70, en els quals ens hem basat per elaborar aquest disc.

A què respon l’ordre de les cançons?

ENRIKE HURTADO -Hem intentat buscar un equilibri. En tractar-se d’un material tan diferent, l’objectiu ha estat anar compensant el material sonor, per tal que no vagin tots els temes de piano seguits o els de txalaparta tots seguits.

INBONRG -Si, que hi hagi sonoritats tan diferents, ens ha portat maldecaps a l’hora d’establir l’ordre. Però encertar amb aquesta disposició forma part de el joc, ja que els textos també són molt diferents entre si. Hem tractat de buscar una sortida, cap a on podria estar el punt de fuga.

Alguna consideració a la primera escolta?

INBONRG -Com passa en gairebé totes les músiques, és necessària més d’una escolta per poder endinsar-te en les cançons. A l’anar coneixent les cançons es van descobrint noves coses i, a la vegada, l’ordre dels temes també aporta un sentit a cadascun. Un significat que li dóna el tema anterior o al posterior i que, per separat, no seria idèntic. No només amb aquest disc, jo crec que amb tota la música passa això. Es fa necessari aprofundir en aquesta relació.

 

Peña: Notes accessòries per l’escolta de Carreiro

Entrevista amb Peña

 

D’on sorgeixen les cançons de ‘Carreiro’?

TOÑO MARGARIÑOS – Les cançons de ‘Carreiro’ no es van formar totes alhora. No tenen una procedència única,
sinó que van ser compostes durant anys i formen part del gruix que va anar apareixent durant els primers dos, tres anys de formació de la banda. Realment no formen un gruix comú, un tronc, sinó que van ser compostes en diferents moments.

Com va ser el procés de composició?

Les cançons es van compondre independentment de la formació. Es componen de forma molt bàsica i després les assagem a banda per preparar-les per directe. Realment són cançons compostes i pensades de forma molt senzilla, per a tocar en directe els tres i que puguin funcionar en aquesta fórmula.

Com descriuries les vostres cançons?

Al meu entendre són cançons ultra senzilles, diguem-ne, de sota cavall i rei. No hi ha cap pretensió de fer res estrany ni a nivell mètric, ni d’harmonies ni d’estructures. No hi ha un afany de complicar de forma pretesa les estructures de les cançons. Igual en altres projectes sí, però en aquest la pretensió és fer música senzilla i fàcil, una mica buscant aquesta facilitat que està de forma natural a la música popular.

Què significa el títol de l’àlbum?

Diguem que es va tractar de cercar un fil comú a posteriori i, bé, hi ha diversos temes que són recurrents en algunes cançons. Està una mica l’amor en totes les seves accepcions. La consideració tant d’amor fraternal, com d’admiració, com d’amor sensual des d’un subjecte per a l’exterior, per si mateix, per als altres, per la natura… en fi, diverses formes d’entendre l’amor.

A què respon l’ordre dels temes?

No està molt pensat, més enllà de la posició d’algunes cançons marcades, com pot ser la primera, que és ‘Burato’. Una cançó d’obertura, com molt gestual, que per a mi té una estructura d’obertura, de presentació. També ‘Renacemento’, que és la darrera de la segona cara, l’última del disc. En aquest cas just el contrari, és un final esperançador i emocionalment molt positiu.

Com ha estat el procés de gravació?

El disc va ser gravat majoritàriament per nosaltres, amb l’ajuda de molt amics. De gent de Cro! com David i Xavi, molta gent que va aportar veus, com la Laura, com la Inés, la bateria de Muqui, instruments que ens van deixar… Va ser al llarg de molt temps, amb la col·laboració de molta gent i sempre en les nostres cases, majoritàriament deslocalitzat. Cadascú pel seu costat però, de vegades (a la èpoques en què va ser permès) ajuntant-nos, encara que en directe no hi ha pràcticament res, és tot per pistes

Amb qui vau fer mescla i màster?

Pre-barregem, vam fer barreges una mica espontànies, de dir << volem que tiri per aquí, per allà >>. Aquest material, com no som professionals ni ho pretenem, doncs l’hi enviem a Xavier Muñoz, que és el baixista de la cantant de Stereolab, baixista d’Alberto Montero i bé, un tío que mola molt com treballa. Ell va ser l’encarregat de fer la barreja. Després el màster el va fer en Rafa Martínez de el Pozo, vell conegut del segell (abans que Repetidor sabés d’això, ja vam emprendre aquest treball amb ell), que en aquest tipus de produccions és una persona que respecta molt els espais i les profunditats de la mescla, en aquest tipus de músiques.

Com és la primera escolta de ‘Carreiro’?

No sé si nosaltres som els que hem de dir si el disc és accessible o no. Jo per descomptat sempre treballo amb el desig que siguin cançons accessibles, en el cas de Peña. No tinc cap interès en apuntar a un públic molt especialitzat, que li interessi un tipus de música. Crec que el que ens toca en aquest projecte es fer música popular. Popular en tots els sentits, que sigui accessible i fàcil d’escoltar i que desenvolupi el seu discurs a partir d’aquesta senzillesa, no al contrari. No estic interessat en fer música molt complexa amb missatges molt simples, sinó que vull fer música molt simple on els discursos -fins i tot polítics- apareguin després d’aquestes escoltes primeres. Penso que aquesta forma és millor o, almenys, aspiro a ella.

Espero que us agradi aquest disc. L’hem estat fent durant anys i per fi hem pogut treure’l, així que encara que sigui en aquest context que tenim ara, de merda, per a nosaltres és un èxit total que surti. Esperem que alguna cosa del que varem bolcar en aquest disc us arribi i que el gaudiu. Moltes gràcies.

El relevo alemán: Notes accessòries per l’escolta de La séptima extinción

Entrevista amb El relevo alemán

 

Cóm ha estat el procés de composició de La séptima extinción?

JC PEÑA -De fet hi ha algunes cançons que van sortir just després que enregistréssim el disc anterior, fa cinc anys si no m’equivoco. Llavors, a partir d’aquí, ha estat un procés bastant llarg.

CRISTINA ARROYO -La nostra anterior bateria, Zutoia, viu a Berlín i aprofitàvem els moments quan ella ve. Vam gravar aquí unes cinc cançons, després vam gravar dues més i vam acabar el procés, si no recordo malament, l’estiu passat.

JC PEÑA -La principal peculiaritat d’aquest disc és que, per circumstàncies, toquen quatre bateries que són en Javier, que és el nostre bateria ara, la Zutoia, que va tocar amb nosaltres durant molt de temps, jo, que vaig gravar diverses cançons del elepé i bé, la Cristina , que va fer una percussió aquí. Però això no resta cap tipus de coherència al disc, a més li dóna prou gràcia perquè cada bateria lògicament té la seva personalitat.

JAVIER OTONES -Jo crec que li dóna és riquesa a el disc. Un disc sencer amb la mateixa persona tocant, a la fi, té un estil propi que -per molt dinàmic que sigui el disc, per molt dinàmiques que siguin les cançons- no aconsegueixes si poses a diferents persones tocant el mateix instrument en diferents cançons. Llavors, jo crec que l’únic que fa és aportar.

Cóm són les cançons de La séptima extinción?

CRISTINA ARROYO -És un disc que jo crec que reflecteix molt bé el nostre directe, els nostres concerts, i capta molt bé l’esperit de la banda.

JC PEÑA -Jo crec que les cançons són un compendi del que hem vingut fent des del primer disc, sobretot des del segon, perquè sí que és veritat que en el primer estàvem encara allà trobant-nos una mica. Jo crec que hi ha cançons molt fosques. Hi ha cançons molt pop -com les que fem nosaltres, no és pop per descomptat mainstream-, però són bastant… En general jo crec que el que fem no és res experimental. Hi ha força melodia, és bastant accessible dins del que creiem que ha de ser un grup de guitarres en el qual predomini l’electricitat i certa, o bastant, contundència.

CRISTINA ARROYO -No té molts artificis perquè tampoc ens agraden i, com ha dit José Carlos abans, té moltes arestes.

A què respon el títol de l’àlbum?

JC PEÑA -El títol del disc és una broma macabra o lúgubre, que és més macabra i més lúgubre tenint en compte tot el que hem viscut aquests últims mesos. Se suposa que la sisena extinció és el que suposadament està ja provocant l’acció humana en el món en aquests moments, pel que fa a extinció massiva d’espècies i tal. Llavors la setena seria el nostre torn. És una broma macabra que està molt en la tradició del grup, des del principi.

Quin equip o configuracions tècniques heu fet servir per aconseguir aquest so?

JC PEÑA -Bé, per a nosaltres l’equip és molt important i això és així des del principi, en gran part, per l’influència de Javier Ortiz i d’Estudis Brazil, perquè aquí va ser on vam veure i varem apreciar realment la diferència. Llavors, a la guitarra jo vaig tocar bàsicament amb el Hiwatt aquest que veieu aquí -és un Hiwatt de l’any 72- i amb el Vox aquest, que és de l’any 65. Amb això bàsicament vaig solventar totes les guitarres. És veritat que varem fer servir en una o en un parell de cançons a un ampli prehistòric: Un Gibson de l’47 que tinc a casa que és un combo i que també funcionava molt bé. Tema pedals. En realitat no faig servir més que un Memory Man i alguns pedals, alguns fuzz Dwarfcraft que són bastant marcians i bastant extrems. Després de bateria vam ficar… si no m’equivoco… Bé això ja ho parlarà la resta no? Però pel que fa a bateria, vam gravar amb una Premier Signia, que té en Javi allà també tot i que no és aquesta i, en quant al baix, toquem amb el Rickenbacker de sempre i amb un Ampeg B25, crec, amb el qual hem estat gravant darrerament.

Cóm va ser l’enregistrament de La séptima extinción?

JC PEÑA -Hem gravat a Estudi Brazil, a Rivas, Madrid.

JAVIER OTONES -La veritat és que mai havia estat gravant a Brazil i la veritat és que més còmode fins i tot del que m’esperava. Bé, tant Javi com el seu equip em van fer sentir super còmode.

CRISTINA ARROYO -Un cop hi ets, va una mica tot sobre rodes.

JC PEÑA -Perquè tenim una relació molt còmoda i molt bona amb Javier Ortiz, que n’és el propietari i el tècnic. Ara mateix jo crec que El relevo alemán no el podem concebre sense la relació que tenim amb Estudis Brazil i el so que hem tret per als discos. Jo, de fet, puc escoltar el primer disc, el segon, i estar igual de content i això, jo crec, és gràcies a un enfocament del so molt atemporal que té en Javi.

Cóm recomaneu escoltar La séptima extinción?

CRISTINA ARROYO -Jo crec que en cada escolta, potser, pots trobar una dimensió diferent del grup i del so, però jo crec que en general és bastant immediat i captura bastant fidelment el que fem en directe.

JAVIER OTONES -Jo crec que és un disc, dins del que és El relevo alemán -com hem parlat altres vegades-, força accessible.

JC PEÑA -Jo crec que és un disc que té bastants arestes però que és en general bastant accessible. Té moltes melodies i sí que és veritat que té molta electricitat i molta contundència, com sempre perquè sinó no seríem nosaltres, però en realitat crec que és bastant melòdic en general, en el bon sentit. Òbviament no fem música mainstream, però jo crec que és perfectament disfrutable per a qualsevol persona que estigui mínimament interessada en el que és el rock alternatiu o, no sé, com ho volguem descriure.

CRISTINA ARROYO -Llavors us el recomano. Que us tanqueu a casa vostra amb el disc i que gaudiu al màxim d’ell i a escoltar-lo a bon volum, siusplau.

Tilde: Notes accessòries per l’escolta d’Algae

Entrevista amb Tilde

 

Cóm ha estat el procés de composició de Algae?

MATI PANDO -Normalment porto jo les idees treballades en forma de lletres i melodia.

CARLOS SÁNCHEZ -Mati no és molt amiga de fer tornades, llavors el discurs del tema … Has de convertir aquesta idea, que era una idea incipient sobre una melodia en una cançó. Llavors has d’escoltar molt el que passa per saber cap a on vols anar, perquè no tens una tornada que et digui ‘val, anem aquí’ i després s’acaba la tornada vaig a anar a … No, depèn del que va passant et va portant a un lloc oa un altre.

CARLA SUZART -Buscar, experimentar, forma, cosa, sonoritats, tonalitats, compassos i entendre, sentir, què era el millor per a aquesta cançó. Què demana.

MARIO VÉLEZ -Sobre la mètrica mai ens preocupem per dir ‘vinga, aquesta cançó va ser 3/4, aquesta cançó va ser 5/4’. No, simplement desenvolupem la cançó i el que millor li vingui.

CARLA SUZART -La lletra crec que ens direccionaba una mica per explorar regions diferents i tonalitats diferents i mètriques diferents. Vam provar diferents mètriques dins d’una mateixa cançó i també en el disc, en el panorama general hi ha una diversitat rítmica, una diversitat tímbrica, una diversitat tonal.

CARLOS SÁNCHEZ -La melodia de tot això és el que ens porta a fer els temes. El que passa moltes vegades és que Mati està en un … es queda en un motiu melòdic i, mentrestant, l’harmonia es va movent. Per tant aquesta melodia funciona diferent en un acord que en un altre. I això passa bastant en el disc.

MATI PANDO -Les harmonies són plens de colors i plenes de matisos i plenes de … doncs … Et porten a molts llocs les harmonies.

CARLA SUZART -Probábamos i provàvem i vam provar cada tros de la cançó, cada part ‘I això què fem? Bé podem canviar aquí perquè això demana que hi hagi un canvi. La lletra parla d’això llavors podem fer un gir aquí per ens aproximar més al que diu la lletra Com podem fer això? Vinga una atmosfera més així, més aixà ‘. Llavors va ser un treball amb molt de detall.

CARLOS SÁNCHEZ -Hi ha acords amb tensions, quatríades, hi ha coses … No és un grup de … Hi ha subtileses harmòniques, diguem-ho així. I també, una altra cosa que a mi personalment m’agrada de Tilde, és que també hi ha moments atmosfèrics que podríem anomenar harmònicament ‘modals’, que tenen colors. Si parlem tècnicament, doncs a mi m’agrada molt la manera dòric que, bé, és un menor però té la sisena major i això genera una atmosfera i uns colors.

MATI PANDO -Per a mi són com un viatge perquè tenen com els seus paisatges, com colors. Les harmonies donen molts colors, molta riquesa aquí i també les històries són molt íntimes o molt d’arrel. Molt d’ales i molt d’arrels.

A què respon el títol de l’àlbum?

MARIO VÉLEZ -El títol de l’àlbum, ‘Algae’, bàsicament és que en gairebé tota la nostra discografia la natura està bastant dins i, en aquest àlbum en especial, el mar està força present. Llavors, entre els elements de la mar doncs a al final vam donar amb ‘Algae’. L’alga és un element curiós ja que sembla una cosa simple fins i tot que … no és que es menyspreï però que no té molt valor i dins de el món marí és fonamental.

MATI PANDO -Aquest disc té molt mar, apareix molt el mar a moltes cançons d’aquest disc.

CARLA SUZART -Va ser unànime la sensació que hi ha molta aigua. Hi ha el mar aquí molt present, molt fort.

Cóm han estat l’enregistrament i la mescla?

CARLOS SÁNCHEZ -Teníem molt clar que volíem gravar tots junts, en directe.

CARLA SUZART -Hem gravat en el Hukot Studio amb Milo. Milo és un amor, ha estat increïble per a nosaltres l’enregistrament. Vam ser tota una setmana a l’estudi.

CARLOS SÁNCHEZ -En aquest cas la producció comença al local.

CARLA SUZART -Havíem assajat tant, havíem tocat ja tant les cançons que en un dia les hem gravat totes, les bases.

MARIO VÉLEZ -El va gravar Milo. El va barrejar Carles, el guitarra, qui té molt clar el so que necessitava el disc.

CARLOS SÁNCHEZ -Vaig acabar barrejant jo perquè jo ja venia amb aquest treball fet. Tenia molt clar com volia que sonessin les coses, que era com sonava Tilde.

Cóm recomaneu escoltar Algae?

MATI PANDO -Jo crec que a el disc de Tilde cal donar-li diverses escoltes perquè és un disc que té molts matisos, molts detalls, molta dinàmica.

CARLOS SÁNCHEZ -Necessites diverses escoltes i, per exemple, si pel que sigui tens algun prejudici amb les sonoritats flamenques, doncs potser la primera escolta no. Però potser sí que et enamora el cap de … t’obre fins i tot a aquest tipus de sonoritats.

CARLA SUZART -Jo crec que són múltiples audicions de el disc perquè es pugui copsar la sensibilitat en els detalls.

CARLOS SÁNCHEZ -Està guai que no sigui accessible a la primera escolta perquè, al menys a mi, quan un disc m’entra a la primera, normalment ho cremo molt ràpid.

MARIO VÉLEZ -Jo crec que és un disc accessible, dins del que cap. Home, cal escoltar-lo. Són cançons llargues, denses, molts canvis, poc tornada … però jo crec que és accessible perquè, tant les melodies de Mati com les harmonies de la guitarra i el baix o els ritmes, deixen respirar molt cada part. No és que sigui una bogeria de canvis, però cada part té el seu espai i crec que estan força bé conduïts i és agradable. No és una cosa súper rar.

CARLOS SÁNCHEZ -A final doncs si. Amb els elements que tens, fas el que pots fer aspirant potser, així ha estat.

CARLA SUZART -Desitjo a tots una excel·lent escolta.

Salva Alambre: Notes accessòries per l’escolta d’Electromagnetismo

Entrevista amb Salva Alambre

 

¿De dónde surgen las canciones de ‘Electromagnetismo’?

Las canciones del disco surgieron a partir de un concierto que di en diciembre de 2018 y que consistió en bucles de sintetizadores analógicos y, partiendo de ahí, fui improvisando con más sintetizadores. Después del concierto me di cuenta de que a aquello se le podía dar forma y conseguir una estructura más de canción. Ese es el origen de las canciones. Me dediqué a ir perfeccionando las estructuras, a buscar los sonidos que quería, y ya me metí en el estudio a grabar.

¿Qué material has usado?

Para este disco he utilizado sobretodo sintetizadores analógicos. También hay sintetizadores digitales, algún sampler, alguna guitarra ocasional -aunque de manera muy secundaria, en comparación con el primer disco-, cajas de ruido, alguna batería y cosas de percusión.

Sobretodo he intentado utilizar bastante un micrófono electromagnético, que básicamente capta las ondas electromagnéticas. Capta señales de cualquier aparato que esté funcionando por allí, por el estudio, y eso lo utilicé como una amalgama, como un pegamento que aglutinase las distintas canciones. No aparece en todas pero sí en algunas, es un elemento que me ha gustado bastante utilizar.

¿Cómo son las canciones?

Las canciones de este disco son bastante distintas a las del primero porque son más oscuras, tanto en la propia configuración de las canciones, los sonidos, como también en las letras.

Con respecto al tipo de estructuras que aparecen en este disco, yo diría que hay de dos tipos. Por un lado están las estructuras más clásicas de pop con su estrofa, su estribillo, etc. Por otro lado están también otro tipo de estructuras que son más libres, donde van entrando y saliendo sobretodo sintetizadores o ritmos o bucles. Ahí lo importante es, sobretodo, la textura que se va creando con cada entrada y cada salida.

¿A qué responde el título del álbum?

Electromagnetismo, el título del disco, responde a una de las cuatro fuerzas de la física. El electromagnetismo está presente en todo. En la materia, en la luz, en el sonido, en la propia electricidad. Es algo que los humanos hemos aprendido a manejar, a intentar controlar, pero creo que todavía desconocemos muchísimo. Esa idea fue la que me interesó y me pareció bonita.

¿Hay algún concepto argumental?

Yo no me atrevería a decir que es un disco conceptual, porque suena como muy serio, pero sí que es cierto que el disco tiene una unidad. Las canciones se han ido construyendo a partir de la idea de electromagnetismo desde una u otra faceta, y la cara A y la cara B creo que tienen bastante que ver la una con la otra. Creo que el disco ha quedado bien articulado, ya es cuestión del oyente juzgar.

¿Cómo lo has grabado?

El disco se grabó en los estudios El Miradoor, entre febrero y marzo de 2019, siempre con Marco Velasco como productor, que es una persona con la que me entiendo muy bien y con la que me lo paso muy bien grabando. Fue muy divertido de grabar, había cosas que yo ya tenía muy claras y cosas que fuimos improvisando.

Una de las cosas quizás para mi más interesante en cuanto al sonido, es que los delays que utilizamos eran delays de cinta. Eso le da una calidez también al sonido analógico de los sintetizadores que es muy interesante.

¿Cómo recomiendas escuchar ‘Electromagnetismo’?

No creo que sea un disco demasiado fácil a la primera. Es un disco en el que, para entrar, hay que darle varias escuchas y a ser posible con un buen volumen y un buen equipo. Creo que hacerlo así vale la pena, porque vas entrando en la cantidad de sonidos o detalles. Algunas cosas no son obvias o no aparecen en una primera escucha, hay que ir dándole un poco más de espacio al disco.

Espero que disfrutéis escuchando el disco y que el electromagnetismo os acompañe.