Blog

Fajardo publica nou àlbum el 3 de desembre

Mira el vídeo d’Intuición’ i reserva el disc en vinil i digital

Hi ha una expressió de les Illes Canàries que és ‘mirar a los celajes’. Los celajes són formacions de núvols que d’alguna manera ens criden l’atenció i on un desapareix per una estona, embadalit davant l’efímer paisatge. Aquest encanteri encaixa amb el procés de composició d’una cançó. Mentre els núvols són guiats pel vent, el seu color és determinat per l’incidència de la llum del sol, o la seva forma canvia en funció de la temperatura, pressió, càrrega elèctrica… durant el procés creatiu l’artista persegueix una melodia, l’estira des del no res i la modela guiat per l’intuïció.

Des que es van conèixer el dos mil divuit, un pressentiment va fer que Fajardo comencés a somniar amb la possibilitat que les seves noves cançons fossin arreglades per Trilitrate. Pel camí, al trio neoclàssic es van anar sumant altres músics admirats, com en Marc Enseñat (Monkey Nuts) i en Diego Hdez (Keiko, The Conqueror), a quins finalment van complementar tres dels seus habituals col·laboradors: Manuel Campos (Rosvita), Jordi Tost ( Gos Binari, Parmesano) i María Navidad (Tostadas, Mes Camilla). El pressentiment s’havia fet realitat i llavors sí, en mans d’aquesta nova banda, les idees van començar a formar un cançoner tan dinàmic i ric en matisos, com sobri a l’empaquetatge de cadascun dels temes. Un cos de cançons conceptual que Javier Ortiz (estudi Brazil) ha capturat pràcticament intacte, en aquesta obra major anomenada ‘Intuición’.

‘Intuición’ és un cant a l’observació, la música i l’amistat. A sobreviure, en definitiva. En paraules del majorer -Vaig triar ‘Intuición’ com a títol perquè em sembla que és on resideix l’essència de la meva voluntat creativa (…). Efectivament, el disc aborda qüestions múltiples però sempre des d’una inquietud poètica, una reflexió imprecisa i bella per la qual subjau el sabotatge visceral al tot alló que és obvi. L’intuïció s’obre pas en la seva màxima expressió i, davant el repte de la paternitat (Deidad) -amb la seguridad de no tener nada claro (Accidents)-, anhela el viatge pel viatge (Geometria/ Geologia). El llast del raciocini (Aprendre-Desaprendre) es torna volcà però, com el vertigen del músic davant l’experiència escènica, és arrasat pel mar, purificat en salnitre. Transcendem. Arribem a una muntanya on els podomorfs estan tan integrats a la roca que és gairebé impossible trobar-los de dia (de nit és quan emergeixen de la traqueta, coberta pel líquen). Serà sobre les empremtes dels nostres ancestres, on us rebin les bruixes de Tindaya. Aquí us espero.

Pre-order

Tzesne publica nou EP el 8 d’octubre

Ja pots escoltar ‘Orrocos’, primer avançament d’Ateretlov’

Amb dotze àlbums a l’esquena, una trilogia al costat de N (Hellmut Neidhart) i un incessant degoteig de col·laboracions publicat en segells com Abgurd, Drone, TIBProd, Mystery Sea, Eclectic Reactions o el seu propi (SeriesNegras), Txesus Garate s’ha convertit en tota una referència de l’ambient i de la música de sorolls contemporània, així com de l’activisme i de la manipulació audiovisuals (amb Paralux).

Tot i que els orígens d’aquest insaciable explorador de l’escena d’experimentació basca parteixin de la rotunditat de l’industrial, durant les darreres dues dècades la seva obra (ja sigui com a Tzesne o com a integrant de Gutural, guZural o Kkopu) ha anat evolucionant cap a plantejaments molt més senzills, basats en composicions concises -encara que multiformes- que donen com a resultat un cos musical suggerent, oníric i radicalment conceptual, sempre lluny de convencionalismes musicals.

Precisament, serà aquesta idea de senzillesa nuclear i semàntica del so -de la modelació del temps- a partir de la qual Tzesne acabarà topant-se amb ‘Voltereta’. Àlbum de 2017 en el qual Daniel Ardura (Ensaña, Alado sincera, Sonio) doblega les costures del que encara avui entenem per folk, mitjançant un exercici monolític de descontextualització harmònica que qüestiona -i subverteix- els fonaments del gènere. Ara, amb aquest nou EP, Tzesne ha decidit fer ús de l’apropiació per intervenir sis d’aquelles peces d’Ardura, amb l’intenció no tansols de transcendir la concepció aliena, sinó de reinventar la seva essència. Ens situem en un nou i estimulant pla formal on es re-signifiquen els originals, acotats aquí, a ‘Ateretlov’, des de l’atonalitat i amb les portes de l’electrònica obertes, desencaixades per aquesta reinterpretació excepcional.

Pre-order

IbonRG i Enrike Hurtado publiquen nou àlbum el 2 de juliol

Reserva ara ‘oMOrruMU baMAt’ en vinil i digital, i mira el vídeo d‘edipo berriari’

De la mateixa manera que hi ha discos que no fan olor a res -‘¿A què fan olor les coses que no fan olor?’, es preguntava el poeta-, hi ha discos que desprenen un intens aroma a homenatge. Eau d’Hommage. Homenatge, que prové de la veu llatina hominem, darrere del qual sol haver-hi una persona a la qual es vol, valgui la redundància, homenatjar -també se solen homenatjar ens més abstractes, com la pàtria, cosa que em costa entendre: no hi ha ningú que rebi els honors; entenc que aquest tipus d’homenatges deuen ser més aviat auto-homenatges-. O, més que una persona, sol haver-hi diverses persones, ja que per homenatjar algú cal un homenatjat, però cal també un homenatjador. O diversos homenatjats i homenatjadors, amb el que això es converteix en una mena de bacanal, no necessàriament carnal -de fet, acostumen a ser més aviat de tipus espiritual, gairebé eteri-.

Partim de la base que Joxan Artze (1939-2018) és un tio realment homenatjable: poeta d’avantguarda en els seus primers llibres -dels quals provenen els textos aquí recollits, tan lúcids com lúdics-, disposat a barrejar la poesia amb altres disciplines artístiques, a qui alguns han col·locat dins d’un moviment anomenat poesia visual -i estem una altra vegada amb les etiquetes, quina manía-. Poesia musical podria ser també, donada la gran quantitat de músics que han posat melodia als seus poemes -encarnats tots ells pel gran Mikel Laboa, creador de l’himne nacional ‘Txoria txori’, que el canten fins i tot els jugadors de rugbi de l’Aviron Bayonnais, i la lletra es creu ja popular, quan en realitat és del propi Artze-. Sempre a contracorrent, per sobre de qualsevol moda, innovant, buscant, obrint-se camí matxet en mà per l’espessa selva de la poesia oficial. De vegades experimental (Edipo berriari) i/o polític-social (Amaren Sabela), altres vegades líric (Euria bezain garden) i/o picant (Atso Otsoa). Una rara avis, vaja, però completament contemporània.

D’altra banda tenim els homenatjadors, dos, IbonRG i Enrike Hurtado, ambdós amb una àmplia trajectòria en lo musical, que es van ajuntar un bon dia per homenatjar i donar-se un homenatge a costa del nostre estimat poeta. IbonRG dóna continuació aquí al camí obert al seu primer disc, ‘Hil Zara’ (2019), treballant la veu tant nua com acompanyada de piano; i Enrike Hurtado experimenta, a l’igual que en els seus projectes en solitari Azunak i Bazterrak, amb uns softwares desenvolupats per ell mateix. Les peces que surten, onze en total, són del tot variades: van des de l’a capella més orgànic fins l’instrumental més electrònic, donant especial protagonisme a la txalaparta -instrument recuperat en lo artístic per Joxan Artze i el seu germà Jexux, per cert- , tocada a la manera antiga -amb un sol tauler de fusta-, passada pels softwares creats per Enrike -qui tritura i reorganitza el so-, o fins i tot tocant el piano com si fos una txalaparta -amb aires del difunt Chick Corea-. I així és com es consuma l’acte, d’homenatge s’entén. Homenatge, que no consisteix a dir què bo, què alt, què guapo que ets, quin bigoti tan bonic que duus. Homenatge, que és punt de partida, inspiració, jo t’agafo unes cosetes, però vaig a fer altres cosetes, les meves, no les teves copiades, sinó unes noves, inspirades, més de prop, o llunyanament, en les teves. Tot acte de creació és, en el fons, un acte de recreació: ningú crea res, valgui una altra redundància, del no-res. Tot acte de creació és, doncs, un acte d’homenatge, i aquest n’és un de molt particular a Joxan Artze, a la -seva- poesia, a la -seva- recerca incessant, a la -seva- manca de conformisme. I és, en última instància -encara que sembli l’eslògan d’una funerària-, un gran homenatge a la vida. Gràcies a homenatjat i homenatjadors, doncs, que ens han donat tant.

oMOrruMU baMAt. Eau d’hommage, Aritz Galarraga.

Pre-order

Isasa i Córdoba publiquen nou àlbum el 21 de maig

Ja pots escoltar una cançó d’avançament i reservar-lo en vinil i digital

Fruit de la trobada entre dos artistes tan singulars com el madrileny d’origen uruguaià, Conrado Isasa (A room with a view), i el madrileny establert a Copenhague, Ignacio Córdoba (Fuego, MAGIA), el disc que teniu entre les mans captura una confluència de talent única. Intersecció provinent d’òrbites dispars, que aquí es complementen formant un cos musical enlluernador.

Amb quatre àlbums a l’esquena, el darrer homònim i just acabat de publicar aquest any, i gràcies a una sensibilitat abismal i a una articulació del discurs tonal que és tot delicadesa i senzillesa, el pas dels anys ha atorgat a Isasa la clau del seu propi espai, dins l’escena internacional de guitarra instrumental. Isasa va començar fa ja un temps a explorar els racons íntims de la memòria, per anar desvetllant poc a poc, parcial i acuradament, en clarobscur, el llegat refractari de la seva experiència vital i familiar. El qual disposa valent davant nostre, tot aconseguint el més difícil: Tornar la seva vida en música, apropar-se a l’universal. Per la seva banda, provinent de l’escena punk de Madrid i amb folgat recorregut en els circuits de música experimental i d’improvisació internacionals, podríem definir a Córdoba com a un mestre de cerimònies seculars: Cos conductor d’electricitats -alienes i pròpies-, etern aprenent i errorista professional l’objectiu ulterior del qual és detonar les zones de confort de qualsevol disciplina musical estanc. Sempre, per tal de transcendir prejudicis i expectatives des d’un nou lloc, inesperat, canviant i inclusiu, on es desdibuixin els límits imposats per l’escolàstica.

Enregistrat en plenes festes de nadal, al garatge de la casa d’en Víctor Àvila (Escaire) a Elx i sense aïllament acústic ni insonorització de cap mena, Isasa i Córdoba han fet un àlbum que trepitja fronteres, que contradiu així com altera i intervé allò preconcebut per virar de continu cap a la sorpresa. Aquest disc marca una fita en la carrera de tots dos, alhora de suposar el lliure i inesperat regal que, ni tan sols aquells més propers, imaginàvem. Gràcies.

Pre-order

Peña publiquen nou àlbum el 23 de abril

Reserva ja ‘Carreiro’ en vinil i digital, i mira el vídeo de ‘Burato’

Després de publicar un bell EP anomenat ‘Fórmula’ l’any passat, Penya tornen ara amb aquest, el seu primer treball d’estudi titulat ‘Carreiro’. Un debut sorprenent que suposa tota una revelació, no només en termes de transcendir el folk, sinó pel que fa a música contemporània en gallec.

Tot assumint la pròpia dependència del gentilici com a punt de partida, la banda formada per Toño Magariños (diola, Unicornibot), Rubén Abad (Cro!, Trilitate) i Elena Vázquez (Trilitrate) ha estat capaç d’embastar un cos de cançons exquisit, on es troben la senzillesa amb l’idiosincràsia i la valentia formal. A ‘Carreiro’ la pulsió subconscient de la música popular ens és representada de forma ampliada, harmònicament plena i extraordinària.

Per començar, som rebuts amb un mur d’òrgans inmens a l’obertura de ‘Burato’, per tot seguit assistir amb emoció a la sega: cicle dels prats, litúrgica descripció que sembla encaixar a la perfecció amb la mètrica del tema. Però no et pensis, l’aparentment entendridora ‘Selva’ amaga certa crítica al discurs eco-friendly superficial, així com als 5/4 de ‘GPS’ caldría preguntar-se si –Estamos ata os collóns de estar sempre conectadas, ou non? (…). D’una manera o altra, a la fi, ens queda la sensació que l’amor és present en totes i cadascuna d’aquestes cançons tot i que, segurament, ‘Bandeira’ sigui la que millor defineixi el disc. Un àlbum que funciona a mode de nou retorn, d’hipnòtica crida a una espècie de llar ulterior: Espai familiar on es projecten imatges de la nostra infantesa, encara que en elles hi descobrim alguns elements subtilment endreçats… no tot és on era.

Pre-order

Les conches velasques publiquen nou àlbum el 5 de març

Reserva ara ‘Celebración del trance profano’ en vinil i digital, i escolta un primer avançament: Fluorescencia

Dos anys després que el seu homònim i revelador debut veiés la llum, Les conches Velasques tornen ara amb aquesta nova col·lecció de pregons exaltats, aquesta invitació a l’entrellaç comunitari, en un ball de dosos i tresos … titulada ‘Celebración del trance profano’.

El que un dia va començar com a projecte personal d’exploració de Pablo Jiménez, Picore, ha acabat convertint-se en un organisme col·lectiu en el qual participen Jesús Landa, Thomas House (Sweet Williams, Charlottefield) i Sergio Segura (aquest últim encarregat també de la gravació, amb Cristean Barros). Al mateix temps, allò que en el seu primer disc partia del rock -diguem-ne- mudèjar, cristal·litza meravellosament aquí en forma de música popular sense poble, contemporània i universal.

Amb la repetició com a mètode i la celebració com a objectiu, en aquesta revetlla gaudim d’un cançoner inclusiu, amb essència de Pedro Salinas i poètica de Miguel Hernández, però encara hi ha més. A la vegada, Les conches Velasques són capaços d’integrar-hi obra de -ni més ni menys que- Nass el Ghiwane, Agapito Marazuela o Hamid Alemmou, immiscuïts tots ells amb naturalitat en aquest, el seu ja propi repertori.

Ara, l’aire amb el que la banda de Saragossa oficia, l’agilitat amb que exerceix, acaben per impregnar aquest ritual d’un esperit llibertí i d’un sabor de carrer únics. Segurament aquesta música sigui una altra prova -en manquen- vers que l’essencialisme i l’eclecticisme no són excloents l’un de l’altre. Ans al contrari, aquí es constata la seva complementarietat en forma de llegat, d’ancestre electrificat. Les conches Velasques projecta contra la paret de les nostres consciències una qüestió recurrent, encara que tapada: la que aplica a l’imaginari col·lectiu imperant en la nostra estimada Iberia.

Això és occident?

Pre-order

El relevo alemán publica nou àlbum el 16 d’octubre

Escolta’l en exclusiva al nostre web!

El relevo alemán publica el seu cinquè treball d’estudi aquest divendres 16 de octubre en vinil i digital. Ja pots escoltar ‘La séptima extinción al nostre web, sencer i en exclusiva!

Amb més d’una dècada de carrera, multitud de concerts, quatre epés i cinc àlbums a l’esquena, El relevo alemán s’ha convertit en una de les bandes de referència en l’escena ibèrica subterrània. Ara Cristina Arroyo, JC Peña (Estoikov) i Javier Otones (Tremolino, Soul rubbers) es planten davant nostre amb el seu millor disc fins a la data i sota un títol que, des del primer play, aconsegueix obrir en canal la nostra imaginació…

Algú va dir -Els discos d’El relevo alemán només els pot gravar Javier Ortiz (…). Així és, un cop més Estudios Brazil ha estat capaç de capturar el mastegot intacte, el cruixit fort, afilat i contundent amb el qual el trio madrileny allisa pentinats en les primeres files dels seus concerts. Un cop més, sona que alimenta. Des de l’enigmàtic títol i cançó rere cançó, aquest disc està ple de referències vetllades, d’inesgotable material a desentranyar durant el -tan reconfortant- exercici d’una escolta activa. En paraules de JC Peña -Cada vegada sóc menys partidari de comentar les lletres, però et puc dir que aquest és el disc de què estic més orgullós, d’això no hi ha dubte (…). Tot vostre, gaudiu.

Tilde publica nou àlbum aquest divendres 25 de setembre

Escolta’l en exclusiva al nostre web!

Tilde publicarà el seu tercer treball d’estudi, titulat ‘Algae’, aquest proper divendres 25 de setembre en vinil i digital. Àlbum que a partir d’avui pots escoltar sencer i en exclusiva al nostre web!

Des que van debutar el dos mil dinou i al llarg de dos EPs i dos àlbums fins ara, Tilde han anat definint una manera ben idiosincràtica de compondre cançons. Forma especial que cristal·litza en aquesta tercera i bonica joia d’estudi que és el seu nou disc de títol ‘Algae’. Enregistrat en directe i sense artificis de cap mena, en aquest àlbum nou la banda de Barcelona aconsegueix el difícil equilibri entre la subtilesa i la certesa. Sempre a contracorrent, Tilde elaboren mètrica i crònica des dels marges, confeccionant estructures tan impredictibles com riques en harmonies, damunt de les quals se sosté aquest verb tan seu, que caldria tractar a part. Verb sumament edificant que sembla estar en fugida constant de l’ambigüitat i que disposa davant nostre un doble pla figuratiu: en ell hi conviuen cançons escrites des de la reflexió més íntima, amb l’assalt d’una veu humil però conscient i incendiària.

Si el dos mil disset i gràcies al seu segon llarg, ‘Animares’, vam topar amb un grup que sobressortia per la seva valentia, ara a ‘Algae’, Tilde han fet explícita la seva dimensió més lírica i andalusí per a cisellar un dit a la nafra de proporcions monumentals. Un mastodont d’imaginari propi que s’expandeix en direccions múltiples.

Salva Alambre publica nou àlbum demà 4 de setembre

Ja podeu escoltar-lo sencer i en exclusiva des del nostre nou web!

Salva Alambre publica demà divendres 4 de setembre el seu segon àlbum, titulat ‘Electromagnetismo’, en vinil i digital. Un dia abans, avui, i en exclusiva des del nostre nou web ja podeu escoltar el disc sencer! Gaudiu-ne!

Després de debutar oficialment en solitari el dos mil divuit amb el meravellós ‘Matemática ingenua’ i anticipat recentment amb el senzill doble ‘Frenesí’, Salva Alambre torna ara amb aquest segon treball d’estudi que, si bé no es pot considerar un àlbum conceptual, sí que aglutina una sèrie d’idees al voltant d’una de les quatre forces naturals de la física en l’univers conegut. Benvinguts a ‘Electromagnetismo’.

Alambre fa ús del concepte d’Electromagnetismo’ per a dibuixar una entrada, un pretext intel·lectual, si ho preferiu, a partir del qual endinsar-nos en una sèrie de cançons que funcionen a mode de prisma pop. I sí, amb ell entreveiem aquesta força i intuïm les lleis que la raonen, però, més enllà d’això, amb ell entrem en l’univers musical distorsionat, desnaturalitzat i de plans exagerats que Alambre ha estat capaç d’armar per al nostre gaudir. Un laberint de miralls blegats tan joganer i expansiu com disfrutable. Immens.