Sembla mentida, Fajardo publica ara el seu segon disc d’estudi. Sembla mentida perquè, després de moltes gires per arreu d’Espanya, una lògia de seguidors amb el seu nom gravat amb foc i el boca orella circulant a propòsit d’aquest artista majúscul, es podria pensar que la seva discografia hauria de ser igualment extensa. En absolut: un disc homònim del 2009, l’EP ‘Muñecos’ el 2011, dos splits (amb Malcortado el 2010 i amb Monte el 2012) i el single ‘S/T’ el 2014, fins arribar, ara sí, a aquest segon llarg, sis anys després del seu debut.
Avisaven les seves últimes gires i s’intuïa en l’últim single, José Antonio Fajardo ha desenvolupat una dicció i un (no) control de la seva pròpia veu lluny de qualsevol comparació. Aquesta vegada, a més, aquest control i habilitats es fan evidents, també, en la composició. Amb una mètrica tan precisa com natural i unes estructures on mostra o amaga segons les necessitats del discurs, a ‘Arrullo magnético’ Fajardo signa un cos de peces excel·lents. Tensió i dolçor, suspens i repòs en cançons tan complexes en la part harmònica com senzilles per a l’oient.
Tot i que, si bé mesura i austeritat poden funcionar com a avantsala formal, apropar-se al contingut ja és una altra cosa… És aquí on es reflecteix tota una pàtina d’emocions. Un arc de colors que redimeix de la solemnitat, que es difon des de la sinceritat i que, de mica en mica, va creant formes estètiques essencials. Confessions memorables. Poesia, en definitiva: Un ball tribal, allò salvatge (Basáltico). Esperar un fill (Ventana). La pluja coma banda sonora (Gotas). Música i lluita (Son). Paradisos terrenals i ideològics (Batalla Vencida). Miratges i el mar (Esto), etc. ‘Arrullo magnético’ és l’obra de factura impecable que esperèvem de Fajardo. Maduresa. Un fonograma immortal.
