Referent subterrani de l’escena punk rock a la península ibèrica des de fa una dècada, amb tres àlbums publicats («Cigüeña» el 2012, «Neptuno» el 2014 i «El vuelo» el 2018) i molta carretera a l’esquena, Cigueña tornen ara amb aquest nou treball d’estudi, anomenat «Cotidiana» i atenció perquè segurament ens trobem davant del millor àlbum de la banda de València fins la data. Un disc que ha estat enregistrat en dos dies i mig amb en Santi García a Ultramarinos Costa Brava, Sant Feliu de Guíxols, i al mes pur estil Cigüeña. És a dir, en rigorós directe i amb primeres preses. Una darrere l’altra; zas, zas, zas!
En efecte, amb l’ajuda d’en Santi, el duo ha aconseguit capturar l’essència dels seus directes i «Cotidiana» sona que alimenta, és contundent i afilat però, si hi ha alguna cosa que aquesta vegada aconsegueix elevar el duo a la categoria de banda a part en l’escena ibèrica, és la personal impremta compositiva que ostenten aquestes vuit noves cançons. Doncs, partint de la immediatesa de cada riff i de cada arpegi seminal, en Martín i l’Unai han elaborat una sèrie de variacions, d’elegants transicions i de ponts que ajuden a expandir les estructures de les cançons, tot ampliant la seva paleta melòdica-narrativa i dosificant afiladament la dicció d’una veu que és bellament visceral, sempre a flor de pell.
Inspirat en els convulsos temps que ens ha tocat viure, «Cotidiana» s’articula com una obra conceptual on, en forma gairebé de diari, les cançons ens parlen de petits moments que es van entrellaçant i, com si de retalls o flaixos de memòria es tractés, van edificant un tot poètic que estimula la nostra imaginació de manera addictiva. Així, «La inclinación del sol» és la quotidiana sobre les aparences, que ens parla de les nostres contradiccions. «El marqués» és la quotidiana sobre la nostàlgia i ens parla d’un canvi d’escenari, després del qual res no tornarà a ser el mateix. «A la caza del octubre ocho» és la quotidiana sobre admetre i afrontar un error. «Extraño lugar para la nieve» és la quotidiana sobre la foscor, amb un ball d’acords incòmodes i cap lloc on agafar-te. «Movimiento (des)conocido» és la dura quotidiana sobre patir una malaltia i acostumar-s’hi malgrat no assumir-la. «Cosas que pasan» és la quotidiana sobre caminar els carrers d’una València desèrtica que ens ha canviat a totes i que en el fons continua present. «Tras el velo» és la quotidiana sobre tanta ràbia continguda, acumulada… i, finalment, «Pantano corrupto» és la quotidiana sobre ser capaç d’enriure’s d’un mateix en explicar la veritat però tancar-ho amb una mentida, deixar el cercle sense tancar.
