El vehicle que Dos gajos piloten és una improbable barreja entre el tren de mercaderies que passava per Bakersfield i Nashville, i l’Opel que conduïa Syd Barrett. Del primer aprofiten la tossuderia del ritme constant, el pizzicato de la guitarra… del segon, el brunzit residual d’un cargol solt. Les maraques acompanyen a temps el ritme de la maquinària, induint pensaments en bucle als tripulants. Marc Ribot, Elizabeth Cotten, Beat Hapenning… mambo, calipso i fins i tot Los tres sudamericanos.
Com a veus en off, Juan Carlos Fernández (Penélope Trip) i Esperanza Collado (David Loss, Tumulto dorado, Somadrone, Las hermanas Diego) canten lletres abstretes, circulars. No descriuen una sola imatge, un sol paisatge o narració externa; més aviat transcriuen el rumor d’un pertinaç monòleg íntim ple d’elucubracions i incerteses. Com pregons de son cubà o tornades de cançons infantils, les paraules es repeteixen, les frases reapareixen amb lleus diferències. Els dubtes es recreen sense resoldre’s, encallades en insalvables buits de la personalitat. Especialment notable és la forma en què Dos gajos utilitzen l’adusta veu d’ell i la precisa i brillant d’ella, tot establint una alternança que, contra la convenció, no suggereix una conversa entre dues persones: Aquí assistim a la deriva afectiva d’un únic ens tractant de fer-s’ho en una “desraó” en què sembla sentir-s’hi còmode. Els cantants són, a Dos gajos, punts de vista.
Amb les mínimes eines sonores i una producció tan espontànea i natural com intrigant, en mans de Rafael Martínez del Pozo (AA Tigre, La JR), el disc travessa la neurosi i el fàstic adult amb humor, amb un sotragueig saltarí i ingenu. Tota una fórmula, només igual a ella mateixa.
(…) Javier Aquilué
