Amb el seu primer LP, Dos gajos ens presentà la seva fórmula: amb la cobertura del fingerpicking amb sordina i matemàtic d’en JC i el ritme de projector de bobines de l’Esperanza, remugaven a dues veus lletanies obsessives i irresoltes, un xic misantropes, un xic iròniques. A ‘Dos’ la fórmula ha esdevingut més flexible, mentre els nostres personatges se’ns confien; si abans escoltaven les seves veus en off, ara es dirigeixen directament a nosaltres.
Nous recursos sonors cauen aquí i allà, rigorosament dosificats, enormement suggeridors: Una guitarra espanyola i les veus a l’uníson són suficients per diluir tota aquella tensió que crèiem tan característica d’ells i convertir-la en beatitud mandrosa (La isla); tan sols són necessaris uns tocs a la bordonara de la caixa i alguns cops de massa (Desafortunados dos) per remetre’ns al The Doctor Came at Dawn de Smog; uns segons de brut fimbreig de cordes filferroses a ‘La conclusión’ i ja haurem pensat en Canned Heat o en R.L. Burnside. La hilarant ‘Bajo las Palmeras’ no hagués desentonat en el repertori de Luís Aguilé; ‘Perro labrador’ i, sobretot, la lapidària ‘Balada de hoy’ semblen tretes de l’Òpera dels tres rals.
Tant ofuscats i descreguts com sempre, l’Esperanza i en JC despleguen també un espectre anímic més ample en els textos: febres de seducció ibèrica (Morenaza), cròniques mordaces de decepció i anestèsia emocional (Todo sin sufrir), alguna referència brechtiana… A ‘Dos’ fins i tot s’hi assagen per primera vegada duets canònics a l’estil Lee i Nancy, o com Gainsbourg i Birkin (‘Qué puede ser’).
A ‘Nada’, penúltima cançó del disc, ell hi interpreta el paper de malcarat abúlic que avança per la vida sense pena ni glòria, fins que, a la tornada, ella l’increpa (…) Ya está bien, sólo te sabes repetir (…). És en la mofa apenes dissimulada de la seva veu on s’aprecia el grau de control de la seva proposta – tant que els permet jugar amb l’autoparòdia – que han assolit. En aquest segon LP, Dos gajos han fet molt més que no pas repetir-se.
(…) Javier Aquilué
