Cada nova entrega discogràfica de Roldán és com la reobertura d’un jardí botànic immens, un espai enorme farcit de meravelles. Ens anem familiaritzant amb el l’indret, aconseguint no desorientar-nos, tot i la profusió d’estímuls. Tot i així, res està exactament en el mateix lloc. La col·lecció ha crescut i s’ha reordenat de tal manera que aviat oblidem qualsevol experiència prèvia i passegem amb l’estupor i la fascinació de la primera vegada.
A ‘Tetrata’ hi ha guitarres obertes i bateries que volen com les que utilitzen David Grubbs i Jim O’Rourke, temes sincopats i hipnòtics amb ecos d’Ali Farka Touré, sorollisme de festa de putxinel·lis amb Harry Partch i els Residents com a banda sonora. Passatges que recorre amb trencaments imprevisibles la veu de Juan Carlos, cada vegada més versàtil, capaç de passar del xiuxiueig a la brama hooligan. Roldán pot parlar-nos de gairebé qualsevol cosa: exposar-nos la conveniència del contacte físic (l’exuberant ‘Cuerpo a Cuerpo’), aconsellar-nos no ser tan durs amb nosaltres mateixos (l’himne ‘Una Fuerza Común’); descriure’ns qualsevol no-lloc de la perifèria (‘Paseo’) o també reflexionar d’una manera hilarant -aquells corus faraònics – sobre la propietat intel·lectual d’una ocurrència (‘Buena idea’). Falses curiositats de National Geographic (‘Ancestros’), estampes d’infància de l’Espanya rural (‘Casino’), dibuixos animats, parides emblemàtiques, corrent de consciència, patafísica o autoajuda, tot se’ns dóna filtrat per una indubtable capacitat de fabulació i una curiositat omnívora.
Potser això sigui el més destacable de ‘Tetrata’: la manera com les diverses peces del disc encaixen en un conjunt coherent, de musicalitat indiscutible – per cert, més ballable i cantable que mai – i que deixa veure un entusiasme actiu pel procés de treball i pel sentit de l’aventura i l’humor. Juan Carlos Roldán és el Raymond Roussel del pop en castellà, i cada obertura del seu Locus Solus és una experiència encara més vivificant que l’anterior.
(…) Javier Aquilué
