Amb tres àlbums, un split amb Anime rooms i dos EPs a l’esquena, Primo torna ara amb aquest quart treball d’estudi, titulat «Un dolor cotidiano». Un disc on Naz Aparicio (Shonen bat, Have fun) ens parla en primera persona sobre allò irreparable, sobre com tota la violència i la misèria que assimilem quotidianament ens transforma.
A «Un dolor cotidiano», la intimitat confessional de les interpretacions de Primo ascendeix cotes de sensibilitat mai abans assolides per l’autor malagueny, l’instint compositiu del qual captura i es transmet en una mena de cançó necessària amb què transcendeix la delicadesa dels arranjaments i remou les seves pròpies peces. Aúrea musical -podríem dir- que sona i ressona a flor de pell, translluint un equilibri que concilia emoció i concisió pop de forma magistral. Doncs la veu de Naz t’abraça des de la primera nota -ara balsàmica, ara vulnerable i crua- i imprimeix i es manifesta en el teu subconscient sense que ho vegis a venir, aconseguint transcendir l’espectre poètic de la formalitat per deixar veritat en nosaltres.
Obre el disc «La cuerda roja». Tema sobre la solitud al qual segueix «La playa», on bevem vermut i així, de sobte, ens enamorem fortament… abans de ser arrossegats per la nostàlgia fins aquells dies de guardar, quan érem nens/es, és a dir a «Domingo». Cançó que es complementa amb «Todos los santos» com a retrat a l’Espanya dels nostres pares (quan sortir de la norma era una falta imperdonable). Finalment, Primo tanca la cara A amb una cançó dedicada al seu admirat i bon amic, Conrado Isasa. La cara B comença amb l’embriaguesa lisèrgica d’«Otra copa», a la qual segueix «Pájaro negro», on reflexionem sobre la manca d’autoestima i el no control sobre les conseqüències dels nostres actes. És a «Quizás mañana» quan veiem ploure des del sofà, amb el nostre amor i el nostre gatet, mentre comença a sonar «Recuerdo recordarte» i llavors, com si res, arribem a «Rosario». Sentit homenatge a aquelles persones que ho anteposen absolutament tot per lluitar, exercir i compartir un gest de solidaritat enmig d’aquest capitalisme feixista i atroç en què sobrevivim. Palestina lliure, eat the rich.
