IbonRG i Enrike Hurtado publiquen nou àlbum el 2 de juliol

Reserva ara ‘oMOrruMU baMAt’ en vinil i digital, i mira el vídeo d‘edipo berriari’

De la mateixa manera que hi ha discos que no fan olor a res -‘¿A què fan olor les coses que no fan olor?’, es preguntava el poeta-, hi ha discos que desprenen un intens aroma a homenatge. Eau d’Hommage. Homenatge, que prové de la veu llatina hominem, darrere del qual sol haver-hi una persona a la qual es vol, valgui la redundància, homenatjar -també se solen homenatjar ens més abstractes, com la pàtria, cosa que em costa entendre: no hi ha ningú que rebi els honors; entenc que aquest tipus d’homenatges deuen ser més aviat auto-homenatges-. O, més que una persona, sol haver-hi diverses persones, ja que per homenatjar algú cal un homenatjat, però cal també un homenatjador. O diversos homenatjats i homenatjadors, amb el que això es converteix en una mena de bacanal, no necessàriament carnal -de fet, acostumen a ser més aviat de tipus espiritual, gairebé eteri-.

Partim de la base que Joxan Artze (1939-2018) és un tio realment homenatjable: poeta d’avantguarda en els seus primers llibres -dels quals provenen els textos aquí recollits, tan lúcids com lúdics-, disposat a barrejar la poesia amb altres disciplines artístiques, a qui alguns han col·locat dins d’un moviment anomenat poesia visual -i estem una altra vegada amb les etiquetes, quina manía-. Poesia musical podria ser també, donada la gran quantitat de músics que han posat melodia als seus poemes -encarnats tots ells pel gran Mikel Laboa, creador de l’himne nacional ‘Txoria txori’, que el canten fins i tot els jugadors de rugbi de l’Aviron Bayonnais, i la lletra es creu ja popular, quan en realitat és del propi Artze-. Sempre a contracorrent, per sobre de qualsevol moda, innovant, buscant, obrint-se camí matxet en mà per l’espessa selva de la poesia oficial. De vegades experimental (Edipo berriari) i/o polític-social (Amaren Sabela), altres vegades líric (Euria bezain garden) i/o picant (Atso Otsoa). Una rara avis, vaja, però completament contemporània.

D’altra banda tenim els homenatjadors, dos, IbonRG i Enrike Hurtado, ambdós amb una àmplia trajectòria en lo musical, que es van ajuntar un bon dia per homenatjar i donar-se un homenatge a costa del nostre estimat poeta. IbonRG dóna continuació aquí al camí obert al seu primer disc, ‘Hil Zara’ (2019), treballant la veu tant nua com acompanyada de piano; i Enrike Hurtado experimenta, a l’igual que en els seus projectes en solitari Azunak i Bazterrak, amb uns softwares desenvolupats per ell mateix. Les peces que surten, onze en total, són del tot variades: van des de l’a capella més orgànic fins l’instrumental més electrònic, donant especial protagonisme a la txalaparta -instrument recuperat en lo artístic per Joxan Artze i el seu germà Jexux, per cert- , tocada a la manera antiga -amb un sol tauler de fusta-, passada pels softwares creats per Enrike -qui tritura i reorganitza el so-, o fins i tot tocant el piano com si fos una txalaparta -amb aires del difunt Chick Corea-. I així és com es consuma l’acte, d’homenatge s’entén. Homenatge, que no consisteix a dir què bo, què alt, què guapo que ets, quin bigoti tan bonic que duus. Homenatge, que és punt de partida, inspiració, jo t’agafo unes cosetes, però vaig a fer altres cosetes, les meves, no les teves copiades, sinó unes noves, inspirades, més de prop, o llunyanament, en les teves. Tot acte de creació és, en el fons, un acte de recreació: ningú crea res, valgui una altra redundància, del no-res. Tot acte de creació és, doncs, un acte d’homenatge, i aquest n’és un de molt particular a Joxan Artze, a la -seva- poesia, a la -seva- recerca incessant, a la -seva- manca de conformisme. I és, en última instància -encara que sembli l’eslògan d’una funerària-, un gran homenatge a la vida. Gràcies a homenatjat i homenatjadors, doncs, que ens han donat tant.

oMOrruMU baMAt. Eau d’hommage, Aritz Galarraga.

Pre-order