George Maciunas, membre fundador del col·lectiu Fluxus, va proposar als anys 60 convertir l’acte diari i íntim de rentar-se les dents en una obra d’art. Sens dubte, avui dia aquesta proposició s’ha vist amb escreix materialitzada a les xarxes socials. Però, ¿té sentit que totes aquelles persones i en totes aquelles ocasions en què es renten les seves dents amb una voluntat artística, gravin i editin aquesta acció per a la seva posterior difusió com a objecte cultural?
És com en aquell relat de J.L. Borges on un mapa era tan precís que ocupava la mateixa extensió del terreny que representava. Necessitem tota una vida, sense pauses ni descansos, per visualitzar aquesta obra però, malgrat que contemplar el que és aliè i la repetició del que és efímer siguin paralitzants, tots dos contenen una nostàlgia que ens connecta. És a dir, imperfecció. Imperfecció assumida mitjançant un tipus molt concret d’improvisació voluntària (o experimentació conscient) que projecta formes entre allò preparat i allò fortuït. Després és deure de tot improvisador d’alçada, conduir sense por per aquesta corda fluixa, gaudir-ne el desequilibri i, arribat el cas, deixar-se caure al buit.
Ara, com a bons taxidermistes del temps, Fernando Ulzión, Matías Riquelme i Mikel Vega han decidit embotellar una de les sessions i documentar la caiguda, la qual figura aquí intacta i indeleble. En ella desapareix el límit del fracàs. L’error es reflecteix com en un mirall i així, en aquest àlbum titulat «Protoctist», el trio de Bilbao ha aconseguit capturar un acte irrepetible. És com qui empresona el fluir del temps perquè les seves ones deformin i remoguin les pàtines de la pols que ens envolta, empenyent mugre i movent closques fins a afectar-nos. Fins que es corrompi, podreixi i faci pudor el cordó umbilical de la nostra perfecció indiferent. El que calgui, per tal de trencar i que desbordem. Perquè quan sumem més temps emmagatzemat que el que ha transcorregut de debò, l’univers col·lapsarà.
