Després d’haver enlluernat l’escena de música d’avantguarda a la península Ibèrica —i més enllà— el 2023 amb «Landfillandfillandfill», Hulm tornen ara amb el seu quart treball d’estudi, de nom «La maniobra de Heimlich». Un títol amb què la banda de Barcelona formada per Joan Torné, Ernest Pipó i Eduardo Pons fa referència a la tècnica d’auxili per desobstruir el conducte respiratori d’un ésser en risc d’ennuegament, causat pel bloqueig d’un tros d’aliment o de qualsevol altre objecte. Enregistrat pel mateix Ernest Pipó a La caseta de la Marina (igual que el disc anterior) i mesclat per Aleix Andorrà, tota la música inclosa en aquest nou àlbum és fruit de la improvisació: de la idea musical que sorgeixi per part de qualsevol dels tres músics, que participen sempre a parts iguals en cada tema.
Amb un enfocament, un so i una estètica a priori més punk, aquest nou disc reafirma i suposa un gran pas endavant respecte dels desenvolupaments atonals i transicions harmòniques de no resolució que ens van enamorar a «Landfillandfillandfill». Així doncs, a «La maniobra de Heimlich», ens trobem davant d’una concisió textural i d’un conceptualisme estructural amb què el trio barceloní desplega i replega amb agilitat tot el seu potencial denotatiu —en qüestió de compassos— vers motius summament concrets, bellament dissonants i amb enigmàtiques melodies que conclouen en un —quasi— repòs elegant i eminentment experimental (intuït, no preparat) que ens transporta. La maduresa musical d’en Pipó, en Pons i en Torné és tal, que la potència expressiva de les seves peces ens fa dubtar sobre si ens trobem davant d’una banda d’improvisació o si, en realitat, tot ha estat compost prèviament. Excepcional. Chapeau.
Així doncs, l’àlbum parteix de la calma industrial i tensa que precedeix el caos, amb «Opening for the belated apocalypse», abans d’endinsar-nos al primer tema de la història de Hulm on (sorpresa) ens trobem amb una veu entonant una melodia en català, tan senzilla com captivadora (1,2,3 AGRAÏT). Creuem el passatge erràtic de «free salvaje (con drumz)» i arribem a «Houston…», peça que evoca a la perfecció la sensació d’impotència. La cara A acaba amb la tremolor tènue d’una boira, rere la qual sembla haver-hi «Un llimoner», doncs semblen vislumbrar-se’n els colors verd i groc, tot pampalluguejant mentre ressonen uns arpegis difusos sobre la tímbrica pedal d’allò que anomenem comunment soroll… Obre la cara B una preciositat minimalista, com és ara «Carrousel speed», abans de submergir-nos en l’eufòria cacofònica de «no hay clase», que es trunca de la millor manera possible: amb els records d’infantesa —explícitament pop— que ens evoquen dolçament tan «BANANA FROZEN DAIQUIRI» com «Signature Croquette», tot interpel·lant-nos amb un somriure per fer-nos adéu.
