Des de les altures de la serra madrilenya, amb abundants hores de vol sobre els escenaris, i un primer i fabulós disc homònim publicat el 2021, Veta tornen amb aquest segon àlbum conceptual titulat «Doble negación», que inclou deu talls magnètics, textos reflexius i una energia crítica contagiosa. Perquè quan el ‘no futur’ es consolida com a ideologia dominant, quan l’enuig del nihilisme resulta insuportable i quan la nostra imaginació ja només és capaç de reproduir escenaris distòpics, és en la desesperació on resideix precisament l’esperança. Esperança autèntica, sense conversions sobtades a optimismes que desconeixen el dubte i la negativitat. Esperança com a doble negació, assumint la negativitat material d’arrel però afirmant conscientment la seva integració en la projecció de futurs.
Gravat pel mateix duo a Bordados Sister i mesclat per Dany Richter a El lado izquierdo, en els textos d’aquestes noves cançons Ana Galletero (Travolta) i Carlos Toronado (PAL) se situen a l’interior d’una lluita contradictòria entre el desànim que produeix el present aclaparador i el desig d’aprendre l’esperança necessària que ens permetria aprofitar la possibilitat de superar l’estat actual de les coses. Mitjançant l’ús d’orgues, sintetitzadors, caixes de ritmes i loops, Veta s’introdueixen en el minimalisme de la música electrònica, el kraut i el post-punk per conformar un múscul musical cruixent i ballable amb què alineen poètica i política de manera summament personal.
Obre el disc «Contrapaso», primera cançó composta per a «Doble negación» inspirada en l’obra d’Ernst Bloch i el seu principi esperança, la idea de la qual obre camí als temes que segueixen, com «Espectros», una bella peça sobre no rendir-se en els moments dolents, encara que només sigui per els que van lluitar abans que nosaltres. Després «Fuera de lugar» juga amb la idea de la utopia com un no-lloc, un més enllà lluminós que de vegades veiem necessari, d’altres ridícul, i «Telecuerpos» s’introdueix en el desdoblament físic-virtual en què habitem actualment. Tanca la cara A la instrumental «Zona de sacrificio», en homenatge a les regions geogràfiques que el sistema necessita devastar per continuar funcionant. La cara B comença amb dues cançons els títols de les quals remeten a «Dysphoria mundi» de Paul B. Preciado: «Heroína electrónica» i «Disforia». A les quals segueix «Enjambre», cançó inspirada en el protagonista de «Cosmópolis» de Don DeLillo, que tracta de posar en evidència el contrast entre els psicòpates ‘hiper-efectius’ que necessita el sistema i la resta, que critiquem sense fer prou. «Materia» ens prepara per al tancament del disc, amb «Hiperstición»: una peça enèrgica, etèrea i bella on s’utilitza aquest concepte oposat a la superstició sobre com les idees —especialment les creences, la ficció— influeixen en la producció de la nostra realitat.
