Primo és el pseudònim triat per Naz Aparicio (Shonen bat, Have fun) per al seu projecte acústic en solitari; però no deixem que la polisèmia ens porti per camins equivocats. La lírica de Primo no té res d’ingènua, ni als temes hi trobarem una innocència càndida. Més aviat, si hem de prejutjar, fem-ho recordant-nos d’aquest familiar que, per la seva llunyania i alhora immediatesa, es presenta davant del nostre jo infant com a referent aliè, com a primera porta cap a sentiments que ni tan sols el nostre entorn més proper és capaç de fer aflorar.
Infatigable creador amb tres àlbums, un split amb Anime rooms i dos recents epés que són una absoluta preciositat a l’esquena («Arder» el 2019 i «Sis canciones» el 2018), la música de Primo transmet intimitat, calidesa i una tendresa ora abrupta i crua, ora preciosista… però sobretot transmet talent, poètica i veritat pels quatre costats. Els seus temes t’abracen, imprimeixen i es manifesten en tu sense que els vegis venir. De fet, per a una immensa minoria, hi ha cançons de Primo que ja formen part de la nostra vida.
Seguint amb l’analogia, les cançons de Naz són com aquest perfecte desconegut que acabarà convertint-se en el millor amic i confident durant un estiu fugaç, com una presència immanent que et sobrevola durant els teus moments més nostàlgics, com un lleu somriure esbossat sense intenció, mentre una nova llàgrima ens acarona la galta.
