Antonio Mellado Mena, més conegut com a Mena, té la màgia de fer brillar cançons que semblen haver estat sempre allà, en espera que algú les porti a aquesta realitat. El seu talent no entén de números ni de fórmules, desafia els càlculs més minuciosos i integra tots els processos de composició, interpretació i producció amb la naturalitat de qui se sap posseïdor d’una veritat indomable. Si al seu primer àlbum, «Francotirador» (2019), l’artista murcià afinava una veu impressionant —profunda i dolça alhora— que beu de clàssics americans però que enfonsa també les seves arrels en la cultura i el folklore mediterranis, amb aquest segon disc, titulat «Recodos territoriales», la veu de Mena assoleix una dimensió descomunal, gràcies a una captura i una transmissió de la realitat que ressona atemporal i que eleva els seus temes ben amunt del nostre cançoner contemporani.
Enregistrat amb Marco Velasco a El Miradoor (Alhama de Múrcia), les deu peces que formen aquest nou treball ens parlen de l’oblidat món rural, de l’amor a la família, de la bellesa com a millor companya i del lent pas del temps. Amb naturalitat, s’hi donen la mà allò personal i allò universal, allò local i allò espiritual, durant un recorregut en què gaudim d’un paisatge immens per contemplar amb emoció. Perquè si com a compositor Antonio Mena és un portent, com a intèrpret no hi ha paraules.
La maduresa artística que Mena ostenta en aquest disc converteix el piano en el seu nou instrument base, a partir del qual vertebra algunes de les seves composicions (Correveydile, Serenata en si bemoll, La balada del cantant sense nom). Però això no resta gens ni mica de frescor a l’arquitectura de guitarra, baix i bateria que domina amb mestratge en temes com «Las leyes del campo», «Herodes» o «El arco del triunfo», no en va allò que anomenen orfebreria pop cobra sentit a «Y la vida va», la immensa «Ángeles y mariposas», així com en la nuesa intimista de «Valeria» o de «La cabeza del leñaor».
