Després del seu darrer àlbum amb Tzesne el 2024, i en la línia del seu treball anterior en solitari («20.20», del 2023), Enrike Hurtado torna ara amb aquest nou EP que reprèn el mateix concepte temporal —en aquest cas, «24.25»— però amb una línia d’investigació i un vincle emocional durant el procés de composició que van molt més enllà del que va explorar en el seu predecessor. Si a «20.20» l’artista de Bilbao estudiava les possibilitats d’un sistema de feedback digital desenvolupat per ell mateix, ara afegeix a l’equació un nou element: la guitarra improvisada. Instrument l’expressivitat del qual li permet articular amb sobrietat i elegància una emoció tan profunda com íntima: la pèrdua.
Com dèiem, tot i que la dinàmica de treball d’Hurtado continua aprofundint en el processament de senyal i en la manipulació del soroll —mitjançant sistemes de reducció en mode invers, amb els quals elimina el senyal i enalteix el noise—, a «24.25» no es limita a compondre a partir d’aquest material accessori i suposadament descartable, sinó que, a partir d’aquestes fràgils línies d’acoblament —parpellejants com la flama d’una espelma—, intervé amb la seva guitarra les tres peces que s’hi inclouen. Durant l’improvisació, Hurtado sembla negar-se a construir una narrativa específica, però és justament aquí, gràcies a aquesta negació interpretativa, on es manifesta la bellesa. Bellesa genuïnament expressionista, bellesa que embolcalla el soroll com a forma d’absència.
—Lentament, molt lentament, com dues agulles de brúixola, els peus giraven cap a la dreta: Nord, Nord-est, Est, Sud-est, Sud, Sud-oest; es van aturar, i al cap de pocs segons, van girar amb la mateixa calma cap a l’esquerra: Sud-oest, Sud, Sud-est, Est (…). Miguel A. García in memoriam.
