Artista i programador d’interfaces amb un doctorat per la Universitat del País Basc sobre la relació entre la música experimental algorítmica i l’antiga tradició percussiva basca de la txalaparta, la carrera d’Enrike Hurtado abasta un ampli espectre, que parteix de la música experimental i que va des de la improvisació en directe fins a les gravacions conceptuals, passant per les instal·lacions sonores. Extensa narrativa discogràfica a la qual s’afegeix ara ‘20.20’, el seu nou àlbum.
Provenient de l’escena post-hardcore del País Basc, Hurtado va començar a reutilitzar alguns dels paradigmes del punk i del noise rock, com ara el feedback i la distorsió texturitzada, per a reenfocar el seu ús i projectar-los a través de les lents del software experimental, de la improvisació, la música d’avantguarda i l’art conceptual. Així, a principis dels anys 2000, Hurtado va començar a fer música per ordinador com a part del col·lectiu Ixi-Audio i, en tornar al País Basc, va començar a participar en la creixent escena de música experimental. Des de llavors, el músic de Bilbao ha publicat infinitat d’obres amb el seu propi nom, així com sota els pseudònims Bazterrak i Azunak en segells com Crystal mine, Eclectic reactions, Pan i roses, Antena, Larraskito i Ixi-Audio, a més de col·laborar amb Miguel A. García, Ibon RG, Thor Magnusson, Mattin o el cineasta experimental Jorge Núñez. Amb IbonRG, concretament, Hurtado es troba actualment embarcat en un projecte que barreja la improvisació lliure, el drone i el noise amb música tradicional del País Basc, el recent debut del qual, a més de retre homenatge al poeta visual Joxan Artze (1939-2018), va suposar una revisió contemporània del seu llegat.
Ara, dos anys després de ‘oMOrruMU baMAt’ (2021), Enrike Hurtado torna amb aquest nou treball d’estudi, titulat ‘20.20’, el qual ha estat creat mentre desenvolupava un sistema de feedback digital en el qual va començar a treballar durant els mesos de confinament. A ‘20.20’ cada pista és una improvisació minimalista de textures càlides i suggeridores, la qual explora una configuració diferent del software esmentat, però en totes elles arrossega com a resultat la nostra sublimació per la hipnosi. A vegades, el sistema entra en un equilibri inestable, generant ràfegues de distorsió, clics i núvols de soroll en una atmosfera aparentment repetitiva. D’altres vegades, en canvi, en ser alimentat amb material pop, genera formes igualment abstractes però d’estructura gairebé conclusa, són com fantasmes de cançó… És en aquests casos quan la idea de feedback adquireix doble sentit, en referir-se també a la reutilització de material musical preexistent.
