Si busquem al diccionari, l’Institut d’Estudis Catalans defineix maganto com a pensatiu, trist. Tot i això a la Vega Baixa, que és on trobem les arrels familiars de Marcos Martínez, la paraula adquireix un significat ben diferent i molt més ampli, amb accepcions de murri i fins i tot de mandrós. És just aquí, entre la frescura i la reflexió, on trobem l’essència de les cançons de Maganto.
Després de militar en dos grups amb gran importància a l’escena més subterrània de principis del mil·lenni, com van ser Qualude i FlyingPigMatanza, Marcos Martínez emprèn ara el seu projecte personal sota el nom de Maganto i amb la guitarra com a instrument principal per primera vegada, ja que anteriorment havia tocat la bateria i el piano respectivament.
Les noves cançons poden suggerir una certa continuació de les idees i sons que ja bullien a les cançons de FlyingPigMatanza, encara que aquí la melodia, la senzillesa i una urgència pop molt més explícita tenen una profunditat lírica fascinant (rere el vel d’una poètica neorrealista tan subtil com encantadora), que projecten Martínez un nivell de composició molt especial, entre els millors de la seva generació.
