Després de quinze anys de carrera i quatre àlbums publicats amb The Mistake, Daniel Álvarez publica ara el seu primer EP com a Best Niagara. ‘Las malas artes’ dona continuïtat al projecte personal que el de Tenerife va inaugurar el 2012, amb els senzills ‘Ciudades inglesas’ i ‘Cabezas disecadas’. En aquest cas, l’acompanyen José A. López a la bateria (Conjunto Podenco, Daylight in Red, Holy Disgrace) i José Fajardo al baix (Fajardo, Conjunto Podenco). Les cançons aquí incloses suposen el cop que tot autor referencial aspira -i tem- assestar arribat el moment. Com en una espècie de pleonasme circular, els quatre talls tracten sobre un assumpte valent: la ruptura. ‘Las malas artes’ suposa un contundent pas endavant en la trajectòria d’en Daniel Álvarez.
El tema que obre, i que dona títol al disc, conté una primera frase que serveix com a presentació dels fets -Va siendo hora de sentarse/ a depurar las malas artes (…). A banda de premonitòria, aquesta cançó anticipa la imatge més explícita. Serà a ‘El muro de agua’ on s’exposi l’insularitat como a obstacle insalvable, com a separació física que pot arribar a transformar-se en distanciamient mental -Con el agua hicieron el muro que hoy nos separa (…).
La primera persona del singular, així com l’ús exclusiu d’instruments acústics són les dues eines fonamentals amb les que Best Niagara procura no distreure del missatge. Tota una declaració d’intencions que, no obstant, i des del primer arpegi, amaga bells jocs harmònics i subtils irregularitats mètriques amb les que dilatar i deformar cada vers de forma ben suggerent. ‘Las malas artes’ és un objecte íntim, el pany pel que ens convida a observar un instant aliè, la -pompa de jabón, lenta, que tocó el suelo y estalló (…).
