Amb un primer àlbum al·lucinant que ens va agafar a totes per sorpresa el 2020 (Asma, corte, afonía y pisotón) i un meravellós split amb Santo Rostro l’any següent, Cemënteri s’han convertit en una de les millors notícies musicals dels darrers temps . De fet, encara que el grup naixés amb la mera intenció de passar-ho bé, el pas del temps ha fet que la banda formada per Carlos Arcos, Joan Lorenzo i els germans Alejandro i Guillermo Cebrián (El eje del mäl), s’hagi convertit en una màquina de facturar temes afilats, amb bases rítmiques que condueixen al ball desfermat i lletres sarcàstiques i clarividents -brutals- que ja són marca de la casa.
Cançons memorables, a les quals ara se sumen els temes inclosos en aquest esperat segon treball, titulat «Panorama en llamas». Un disc que va ser concebut durant el pitjor de la pandèmia i que ha estat gravat en només tres dies amb Marco Velasco (El Mirador) i mesclat per Santi García a Ultramarinos. En ell, ens trobem a la mateixa banda de sempre, amb la intensitat i la contundència de sempre, sí, però compte: ara ells es troben un lloc creatiu nou. «Panorama en llamas» és una obra de rock major, un artefacte punk d’articulació dosificada, la perspicàcia i retorçada literalitat del qual cohesiona cadascun dels temes magistralment, formant un corpus coherent que és capaç de fer-nos reflexionar sobre la devastació i la desolació cavalcant. Projectant, a la fi i tal com resa el títol de l’àlbum, un panorama -el nostre- amb les flames pels genolls…
Així doncs, des de la meravellosa portada d’Hugo Alonso, fins a la darrera cançó del disc, la banda d’Alacant ha aconseguit capturar la situació geopolítica actual, referir les conseqüències ecològiques del turbocapitalisme en què ens trobem i respondre des d’una mena d’impugnació poètica. Cemënteri han transcendit el llenguatge adquirit en la seva primera etapa (encara que «Dennis Rodman», «25 a 1» i «Otro ataque» siguin ràfegues directes a la jugular), rubricant el seu propi amb valentia. Idiosincràsia patent en joies com «Vacaciones en el frente, així com en noves idees formals que no només eleven temes com «Vietnam me mata», «Venimos de la nada» o «Constelaciones» al següent nivell, sinó que fan de «Panorama en llamas» un àlbum necessari.
