Rere l’onomatopeia del seu propi nom, Jejeje amaga una eloqüència conceptual que fa brillar el minimalisme de la seva música, amb la visió única i juganera amb què el trio de Berlín cus cada una de les seves cançons. Ara, amb una cinta split amb Nunofyrbeeswax llançada el 2021, així com una generosa sèrie de concerts des de la seva formació el 2020, Jejeje finalment publiquen el seu primer àlbum, titulat «Ambivalencia artificial».
Enregistrat i mesclat amb José A. López a La caterva, a «Ambivalencia artificial» Zutoia Ríos (Muerte y destrucción, El relevo alemán), Jordi Tost (Parmesano, Nunofyrbeeswax) i Itacate (Roto) articulen un llenguatge propi amb el qual delimiten les possibilitats del post-punk, gràcies a unes mètriques math-max subtilment monolítiques i afilades sobre les quals teixeixen melodies fugaces que revelen la seva sensibilitat cap a lo anti-ornamental, així com una concisió discursiva que esdevé poètica. D’aquesta manera, l’àlbum proposa una recalibració (tant individual com col·lectiva) davant del fenomen de la uniformitat social contemporània: És a dir, davant la pèrdua d’ambigüitat i diversitat en temps d’intel·ligència artificial, davant la reproducció de visionaris mainstream, davant l’acceleració social, davant la reducció a etiquetes i davant les estètiques polites; la seva música és una crida a la fricció, a la irritació i l’ambivalència com a palanques per a la imaginació, la diversitat i l’alternativa.
«Evitacionismo» obre l’àlbum amb por vers la confrontació, la complacència i l’autoodi, mentre que «Ser» ja és tota confusió, fugida de la certesa i negació. «Hablar con la pared» fa referència a la manipulació i a qüestionar la realitat, així com a les conseqüències del gaslighting que ens porta a «Solas en casa». Una cançó clau del repertori, que tracta de la reunificació, la recalibració i que reflexiona sobre la identitat. «Patético» enfronta l’ordre amb el caos i el mètode amb la intuïció, abans d’embarcar-nos en un viatge entre Lanzarote i Fuerteventura amb gent atrapada en les seves pantalles i «Peces voladores» al seu voltant. Aleshores comença la cara B amb «Miedo» (de desaprendre i redefinir la nostra alliberació), abans d’abordar l’arrelament dels migrants a «Copa triangular». Perquè, com diu «Televisor», el mitjà és el missatge i, com a tal, «Rayos X» defineix els llindars d’incertesa sobre els quals s’imposa el control. Arribem al final i, amb la fragilitat com a constant —des de la primera nota de l’àlbum—, «Socorrista» tanca «Ambivalencia artificial» amb una crida a la cura i la dependència, a la solidaritat.
