Últimas canciones

Casadelava

Escolta'l a:
  • Referència

    R60
  • Formats

    Digital
  • Fonograma

    EP

Invita a múltiples escoltes (…) ROCKDELUX Juan Manuel Freire

A vegades hi ha talents que brillen tant com resisteixen, van contra natura i desafien tot allò que els demès esperen d’ells. Casadelava és un d’aquests casos. Durant anys Ramón Ayala caminà pel món de la música, però sempre de puntetes (primer com Färo-Dokument, després com a Casadelava). Alguns concerts, algunes maquetes, tot i que en realitat el què feia era usar el gènere per a buscar una catàrsi, per alliberar unes històries que feia temps estaven estancades en la seva imaginació. Ara, afortunats nosaltres i tot i el seu reconegut menyspreu pel fonograma perdurable, aquestes històries veuen la llum, finalment.

Fruit per la seva fascinació per la poesia mística del Siglo de Oro espanyol, per la seva espiritualitat i erotisme, cal atorgar a ‘Últimas canciones’ la dimensió d’un sòrdid xiuxiueig a l’orella, de l’esclafit del riure i de la posterior brillantor nostàlgica i sexi en els ulls bruns d’una mirada provinciana… Perquè els fets i el component confessional d’aquestes peces són anecdòtics, el que és important és el verb. El compromís d’Ayala amb la veritat. A ‘Últimas canciones’ aquest cineasta i músic de Barcelona posa el dit a la nafra de La transverberación de Santa Teresa, en la ‘Noche oscura del alma’ de San Juan de la Cruz, en les revistes El Caso y Cambio 16 però, sobretot, en l’obra observacional de Frederick Wiseman (Paul Eluard en la poesia, Georges Bataille en l’erotisme). Tot amb abús i enyorança. Tot al temps d’enfilar les portades dels diaris de la seva pròpia adolescència. Ho ha dit sense caure en l’obscenitat, amb la pretensió d’un mosquit, gràcies a la sobrietat i la rima lliure que apliquen a la seva pròpia condició contemporània. Després, l’estructura de les cançons, la seva mètrica, cadència i harmonia estan a mercè de cada narració, perquè Casadelava és algú explicant alguna cosa a càmera, és paraula mussitada, cançó d’abans.

No hi ha banda, no hi haurà un altre disc, ni presentació, ni concert. En resten aquestes sis cançons. Les últimes de la seva carrera, les primeres per al gran públic. Sis retrats calidoscòpics entre la ficció i l’exhibició, vitals i embriagadors amb els que capturar com es desvia la llum davant de la persona estimada (La conquesta de les Gàl·lies), assistir, pla rere pla, al record prosaic i transcendental d’un viatge (Roma) o directament flotar entre confeti (La fe).

Ressenyes

Invita a múltiples escoltes no per mirar de resoldre el misteri, sinó, simplement per a rebolcar-se en ell
Juan Manuel Freire, Rockdelux

Playlists