Inquietant i fascinant al mateix temps (…) MUZIKALIA Fidel Oltra
Després de militar en una de les bandes més mítiques del mig llevant espanyol, Método Milton, i per motius que van més enllà de l’aliniament còsmic, Nerea Lecue es vestí per primera vegada amb aquest seu alter ego més íntim i alliberador l’any 2005: Thérèse. L’artista alacantina vivia a Portland, Maine, i compartia sostre amb la banda originària de Boston Cerberus Shoal, en una casa amb habitacions com si fossin estudis d’art, una sala principal que feia de cuina i local d’assaig i acollint un trànsit constant d’amics músics en gira… Fou llavors quan un projecte col·lectiu anomenat Earbait (en el que algú componia una cançó, mentre que la resta, tan sols amb la lletra, havia de fer-ne la seva versió) va produir la revulsió: a partir d’un text de Colleen Kinsella (artista polifacètica, membre de Cerberus Shoal, Fire on fire i Big blood), la Nerea enregistrà, amb la supervisió de Caleb Mulkerin, una peça que deixà la resta bocabadats. Tot seguit Mulkerin li preguntà: Quin nom et posem? (…). La Nerea, a qui mesos abans li havia impactat profundament l’obra de Balthus de 1938, respongué: Thérèse (…).
En tornar a Espanya, Thérèse oferí els primers concerts i publicà ‘Nadadores’, EP de l’any 2008, i ‘Impermeable’, el seu primer disc llarg, l’any 2011, ambdós en el segell dels Estats Units Don’t trust the ruin. Ara, vuit anys més tard i establerta definitivament a Madrid, l’alacantina torna amb aquest fascinant segon llarg, de títol ‘Un paseo por el campo’.
Primer, el text, després la música: amb la ‘idea Earbait’ com a mètode per a compondre, Thérèse ha elaborat un disc que té el seu origen en el sarcasme com a teixit d’interpel·lació amb la imatge presentada. Grotesca, extrema, contradictòria i, per moments, bella i inexplicable, la seva manera d’escriure és capaç de somatitzar l’hostilitat aliena en un tumor desproporcionat, incubar una criatura feta a imatge nostra. Tot amb un propòsit únic: arrasar i desfermar la catarsi, l’assumpció al límit del desencant i transcendir, finalment, la por. En paraules seves -Sóc mestra de música. Un dia, després de proposar l’amor com a temàtica musical, un nen dibuixà una parella agafada de la ma i va escriure-hi ‘Amor, dolç amor, i una passejada pel camp’ (…).
