‘Voltereta’ és el primer treball de Daniel Ardura en solitari, després de sis àlbums amb Alado Sincera i Sonio. Un disc que guarda poca relació amb la cançó d’autor a l’ús, encara que veu i guitarra siguin els únics elements que pràcticament hi intervenen. Des d’una primera escolta, ‘Voltereta’ s’avança a qualsevol judici preconcebut gràcies a temes que si bé participen del poema transportat a cançó o del folk, ho fan des d’un apropament subtilment experimental. Per citar, l’àlbum comença tres vegades o, millor dit, arrenca amb la mateixa peça repetida tres cops. Cadascuna d’elles és monolítica -les dues primeres atonals- encara que text, melodia i estructura siguin diferents en cadascun dels casos. No es tracta de variacions de la mateixa idea, sinó de tres cançons diferents. Aquest recurs ens ajudarà a entendre millor les mètriques de la resta del disc ja que, gairebé sempre, venen determinades pel vers.
L’inquietud d’Ardura es posa també de manifest en altres aspectes: el procés d’enregistrament, per exemple, amb exagerats plànols de sala, així com la mescla final, marcada per aquesta captura hiperrealista. No obstant -i això és remarcable-, la dicció del músic és serena i la seva veu es cenyeix estrictament al missatge, sense artificis, aconseguint així suavitzar qualsevol sofisticació formal fins a fer-la resultar familiar i, fins i tot, passar desapercebuda. És la contraposició d’aquests dos principis -el risc estètic, d’una banda, i la sòlida interpretació, de l’altra- el que no solament aporta equilibri, sinó que sembla sotmetre les composicions a dues forces d’intensitat similar que actuen en diferents sentits i que, d’alguna manera, es contrarresten fins detenir, congelar i capturar moments específics de l’àlbum, com si d’una espècie d’immobilitat latent es tractés.
Instants memorables tots ells, en els que Ardura sap mesurar l’ús de la revocació semàntica fins a fer-nos dubtar de les seves pròpies referències, suposades confessions, i fins i tot el sentit i origen dels temes… la qual cosa dona peu a una seducció gairebé hermenèutica que, vers a vers, creix amb les escoltes. És com si haguéssim d’unir els punts, com si ‘Voltereta’ estigués format per petits detonadors que activen el nostre sentit de l’elucubració i, encara amb el disc après, sempre hi manqués quelcom nou per explorar.
