Daniel Ardura (Ensaña, Alado sincera, Sonio) escriu cançons que, si bé participen del poema transportat a cançó o del folk, ho fan des d’un apropament subtilment experimental. Amb dicció serena i cenyint-se estrictament a l’missatge, sense artificis, aconseguint així suavitzar qualsevol sofisticació formal fins a fer-la resultar familiar i, fins i tot, passar desapercebuda.
És la contraposició d’aquests dos principis -el risc estètic, d’una banda, i la sòlida interpretació, de l’altra- el que no solament aporta equilibri, sinó que sembla sotmetre les composicions a dues forces d’intensitat similar que actuen en diferents sentits i que, d’alguna manera, es contrarresten fins detenir, congelar i capturar moments específics, com si d’una espècie d’immobilitat latent es tractés.
Instants memorables tots ells, en els que Ardura sap mesurar l’ús de la revocació semàntica fins a fer-nos dubtar de les seves pròpies referències, suposades confessions, i fins i tot el sentit i origen dels temes… la qual cosa dona peu a una seducció gairebé hermenèutica que, vers a vers, creix amb les escoltes. És com si haguéssim d’unir els punts, com si les cançons estiguessin formades per petits detonadors que activen el nostre sentit de l’elucubració i, encara apreses, sempre hi manqués quelcom nou per explorar.
