Amb un ús de les harmonies diatòniques i de les estructures monolítiques absolutament particular, Daniel Ardura (Ensaña, Alado sincera), Pasto Martí (Cataplàusia) i Carles Viarnès forcen una preconcebuda austeritat instrumental amb la qual aconsegueixen obviar la pròpia cançó, per tal d’emfatitzar precisament tant forma com sentit.
El seu únic àlbum publicat el 2011, titulat ‘De no estar’, suposa un gest serè amb què despullar el temps. En un arravatament de lírica intimista d’Ardura. Concisos records, flaixos que s’amplifiquen, llibretes de viatge en forma de cançó, cadascuna d’elles com a peça pel moment i cada moment com a retall lliure, pugna de testimonis desenfocats.
En paraules de Joan Cabot -Es tracta de quelcom exigent, de cançons obliqües: Sempre hi sembla haver quelcom que no encaixa i, com en una fotografia borrosa, has de forçar la vista fins que les peces comencen a encaixar i tot cobra sentit. (…).
