Primera fase del confinament: Ezra Ortega (Le petit Ramon, Vyvian, etc) i Pau Julià (Manos de topo, Tarántula, Hijos del trueno, etc) es coneixen a Barcelona, connecten i decideixen bufar una bombolla de sabó en ple Barri del Raval. Allà s’instal·laran i aïllaran per compondre durant mesos un material que, aleshores, desconeixen a quins camins formals els conduirà. Superats els primers mesos d’hibernació, Disco Lehmitz no només ostenten un repertori de cançons com el que ara veu la llum en aquest àlbum homònim, sinó que comencen a oferir concerts, sorprenent propis i estranys amb un directe irrefutable.
Enregistrat pel mateix duo, amb l’ajuda de Guille Caballero al teclat (Chaqueta de chándal, Surfing Sirles), aquest primer llarg està concebut per ballar i coses pitjors. Diguem que, sense tractar-se d’un disc d’electro-pop a l’ús, l’explicitud lírica d’Ezra i la càustica post-punk de què el combo fa gala, ens arriben en forma de clatellot a mà oberta. Sense guitarres, però amb el groove dels baixos de Julià com a bandera i un ús de l’electrònica analògica tan granulós com afilat, Disco Lehmitz debuten amb deu temes que se succeeixen com un corró, que traspuen desinhibició, urgència, desvergonyiment i, sobretot , iconoclàsia.
Com tota obra que sobresurti pels marges del gènere i que traspua personalitat, a mesura que es van succeint les escoltes, pel disc a poc a poc anem descobrint autèntics moments de lucidesa, gràcies als quals podem entreveure una honestedat meridiana, que aconseguirà canviar la nostra percepció inicial. En efecte, allò irrefrenable i allò explícit es perceben en un primer pla, però darrere d’ells s’amaga una sensibilitat incipient, que il·lumina els temes des d’altres llocs i que ens permet gaudir de la dimensió genuïnament pop d’aquestes cançons.
