Ens trobem davant d’un joc íntim en el qual tenim la sort de participar (…)
Sense una intenció massa premeditada, diguem-ne, i des del plaer genuí que suposa ajuntar-se i tocar… es produeix la unió de dos artistes amb tant bagatge musical, com són Beatriz Montiel (Trice) i Conrado Isasa (Isasa, A room with a view) quis, gràcies a escoltar-se mútuament, han format aquest nou espai creatiu anomenat Burro, des d’on transmetre el seu sentir musical compartit.
Ara, els respectius camins de cadascun dels seus projectes individuals conflueixen aquí i, per això, la preferència per la instrumentació acústica ha estat el punt de partida natural. Des d’ell s’emprenen tant la recerca de determinades textures tímbriques, com l’exploració dels principis i els límits físics del propi instrument. Tot això, per assolir l’ambient i l’atmosfera perfectes per a cada cançó, preservant així les condicions ideals des de les quals vestir i expressar musicalment el text de la manera més senzilla possible. Amb un caràcter notablement més abstracte que en el seu projecte Trice, a Burro les paraules de Beatriz són entonades amb concisió i molta cura, cedint l’espai necessari a allò instrumental i preservant una gratificant sensació d’aire, llum i espai constant al disc. De la mateixa manera, també ens trobem aquí un Isasa eminentment diferent del dels seus àlbums en solitari, la guitarra del qual es relaciona i complementa d’igual a igual amb la de Trice, en un diàleg harmònic de dos.
Les set peces incloses al disc representen un interval cronològic vital, més enllà d’idees conceptuals preconcebudes. En paraules d’Isasa <<Per mi ha estat molt interessant presenciar el procés creatiu de Beatriz, ja que ella confia molt en la seva intuïció i això m’ha animat a intentar no ser tan reflexiu. Ens hem deixat portar per les primeres idees que sorgien, permetent que la cançó es vagi fent a poc a poc a si mateixa, que sorgeixi i vagi agafant forma sense intervenir més del compte>>. Efectivament, tot això queda reflectit en l’espontaneïtat que transmeten temes com ‘No es la luna’ o la instrumental ‘Lechuza’ on, sense anar més lluny, apareixen els conceptes de joc i innocència. Ens trobem davant d’un joc íntim en el qual tenim la sort de participar i, tal i com esmenta la seva bona amiga Sara López, donar-li al play és com traslladar-se a un saló càlid i acollidor, on sentir-se envoltada d’instruments que juguen i dialoguen entre ells. Segurament la cançó que representa millor aquesta sensació, així com la renovada poètica de Trice, sigui la que tanca el disc, titulada ‘No sé’. Un poema sonor verament bell, que reivindica el dret a dubtar i a canviar d’opinió, estat natural de l’ésser humà que neix i mor en la sinceritat més brutal.
