Després de debutar oficialment en solitari el dos mil divuit amb el meravellós ‘Matemática ingenua’ i anticipat recentment amb el senzill doble ‘Frenesí’, Salva Alambre torna ara amb aquest segon treball d’estudi que, si bé no es pot considerar un àlbum conceptual, sí que aglutina una sèrie d’idees al voltant d’una de les quatre forces naturals de la física en l’univers conegut. Benvinguts a ‘Electromagnetismo’.
La majoria dels temes continguts aquí van sorgir gairebé de manera fortuïta, a partir d’un concert instrumental que el músic de Múrcia interpretà exclusivament amb sintetitzadors. La presa de consciència, la sorpresa respecte el potencial que tenia el repertori va ser tant gran que dos mesos després, ja amb els textos i les estructures de les cançons més desenvolupades, Alambre s’endinsà en el mític estudi El miradoor (excavat literalment a la muntanya d’Alhama) per donar forma a aquest cos de peces tan particular. De la ma del seu bon amic Marco Velasco, amb qui ja enregistrà el seu disc anterior, i amb el maquinisme artesanal com a eix fonamental de treball, després d’un mes i mig l’àlbum ja estava acabat.
A ‘Electromagnetismo’, Salva Alambre ha donat prioritat a sintetitzadors analògics i ecos de cinta, tot i que també hi ha samplers, caixes de soroll, un piano ocasional i alguna que altra guitarra (instrument que aquí quasi desapareix, en comparació al disc anterior). Però, més enllà de l’ús freqüent del micròfon electromagnètic o del theremin, així com per al·lusió a assumptes que tenen a veure amb la força que dóna títol al disc (a ‘Horizonte de sucesos’, a ‘Faraday’ o en la cançó homònima), tal força està indirectament present en la dimensió lírica, tal i com directament també hi és en tot el que nosaltres percebem i experimentem com oients en la música. És a dir, a partir de la interacció de partícules carregades amb camps elèctrics i magnètics, el so mateix consisteix en ones electromagnètiques… Així que, segons anem avançant en l’escolta, ens adonem que hi ha moltes altres coses i més subtils. Alambre fa ús del concepte d’Electromagnetismo’ per a dibuixar una entrada, un pretext intel·lectual, si ho preferiu, a partir del qual endinsar-nos en una sèrie de cançons que funcionen a mode de prisma pop. I sí, amb ell entreveiem aquesta força i intuïm les lleis que la raonen, però, més enllà d’això, amb ell entrem en l’univers musical distorsionat, desnaturalitzat i de plans exagerats que Alambre ha estat capaç d’armar per al nostre gaudir. Un laberint de miralls blegats tan joganer i expansiu com disfrutable. Immens.
