Espero que dure

Roldán

Escolta'l a:
  • Referència

    R55
  • Formats

    Digital, Vinil
  • Fonograma

    Àlbum

Molt difícil de descriure amb paraules (…) ROCKDELUX David Saavedra

Amb en Juan Carlos Roldán hem après a gaudir dels inconvenients prodigiosos que la dispersió arrossega. Ara i arribats a aquest tercer disc, l’artista de Mèrida ratifica i expandeix la seva aposta deliberada per la disparitat (que al llarg de la seva carrera s’ha anat constatant de manera innegociable), al mateix temps que s’erigeix gairebé quasi en expert en forçar els límits dels gèneres convencionals. Titulat ‘Espero que dure’, aquest treball nou suposa un altre apassionant desviament en la travessia d’un univers, el seu, que és tant laberíntic i canviant com fabulós.

Si alguna cosa defineix ‘Espero que dure’ és l’exposició successiva de confessions íntimes, totes elles amb suggeridors episodis surrealistes, totes elles filades per les carícies de la seva veu greu i profunda, fent ziga-zagues entre la confusió. De fet, la seva lírica -del tot allunyada de l’obvietat sentimental- desprèn tendresa i cert sentiment de desassossec, en el millor sentit del terme. Tot, al temps de contrapesar la subtilesa musical amb senzillesa morfosintàctica i literalitat estricta. Precisament són aquestes eines a través de les quals, d’una banda, Roldán aconsegueix emfasitzar determinats -diguem-ne- haikus i convertir-los en accessibles, gairebé publicitaris: exemple de ‘Cascanueces’ -Los atentados suicidas es un problema real/ la auto-corrección de texto es un problema real/ la vanidad de la izquierda es un problema real/ el crujir de mis zapatos es un problema real (…). I a l’inrevés: a mesura que redueix i dissecciona el discurs fins a aconseguir la unitat atòmica de significat, Roldán aconsegueix al mateix temps condensar tota intenció semàntica per, una vegada allà, des de l’enunciat simple, des del jo, dictar la seva visió de la realitat.

Convé aclarir que l’eclecticisme que aparentment domina el disc -interludis que poden recordar el rock de frontera a ‘El caos, reina’ o a ‘Patio’, bases rítmiques que alternen patrons tradicionals de percussió (Juan Carlos és la secció rítmica de Lorena Álvarez y su Banda Municipal)- és accidental, pueril, fruit de la seva condició d’artista plàstic a la vegada que músic. Condició per la qual no es planteja rectificar en funció de si la cançó funciona satisfactòriament en termes musicals estrictes, ja que hi han d’altres coses. Al contrari de la majoria de compositors pop, Roldán vol traçar, doblar, trencar i manipular amb la finalitat de convertir la cançó en IDEA, mai a l’inrevés.

(…) María Sánchez Díez

Vídeos

Ressenyes

Constant sorpresa, molt difícil de descriure amb paraules
David Saavedra, Rockdelux
Definir-lo, àrdua tasca
Alfredo Rodríguez, Musicazul
16.01.2017

Dod

Altres referències de Roldán

Playlists