Amb en Juan Carlos Roldán hem après a gaudir dels inconvenients prodigiosos que la dispersió arrossega. Al llarg de tres àlbums i dos EPs, l’artista de Mèrida ha aconseguit ratificar i expandir la seva aposta deliberada per la disparitat (que al llarg de la seva carrera s’ha anat constatant de manera innegociable), al mateix temps d’erigir-se gairebé quasi en expert en forçar els límits dels gèneres convencionals.
Si alguna cosa defineix la seva obra és l’exposició successiva de confessions íntimes, totes elles amb suggeridors episodis surrealistes, totes elles filades per les carícies de la seva veu greu i profunda, fent ziga-zagues entre la confusió. De fet, la seva lírica -del tot allunyada de l’obvietat sentimental- desprèn tendresa i cert sentiment de desassossec, en el millor sentit del terme. Tot, al temps de contrapesar la subtilesa musical amb senzillesa morfosintàctica i literalitat estricta.
Precisament són aquestes eines a través de les quals, d’una banda, Roldán aconsegueix emfasitzar determinats -diguem-ne- haikus i convertir-los en accessibles, gairebé publicitaris i a l’inrevés: a mesura que redueix i dissecciona el discurs fins a aconseguir la unitat atòmica de significat, Roldán aconsegueix al mateix temps condensar tota intenció semàntica per, una vegada allà, des de l’enunciat simple, des del jo, dictar la seva visió de la realitat. Roldán vol traçar, doblar, trencar i manipular amb la finalitat de convertir la cançó en IDEA, mai a l’inrevés (…) María Sánchez Díez
