Hevi (Malandrómeda) i Javi (Dúo Cobra) carburen pel cantó contrari des d’on bufa el vent. La tímbrica, les programacions, les estructures; tot reafirma que estan buscant una altra cosa dins del gènere. Sense palles amb el virtuosisme, aquí hi ha molt cor i l’experimentació és només una eina. N’és una prova la combinació inusual d’instruments en les cançons. Aquesta obra captura el sabor de l’electrònica no ballable dels 90, la sensibilitat de les bandes sonores dels videojocs en cassette, les tripes del delta blues enregistrat amb un sol micròfon o l’absència de límits del rap clàssic. I amb això no volem dir que afuselli la seva col•lecció de discos; aquí no hi ha reciclatge ni homenatges. Es tracta de descobrir què li passava pel cap a Antonio Machín quan cantava se vive solamente una vez.
Fluzo ens porta a compartir moments de soledat, sexe esportiu, amors obsessius i festes on poder remenar el cul. Les seves líriques busquen un petit univers amb un imaginari que es repeteix com en el món d’un dibuixant de còmix. Lèxic selecte i fonètica acrobàtica des de la Galícia universal, aquella extensió de terra que formava el món abans de separar-se en continents i de la que encara hi ha restes escampades aquí i allà, cosa que permet trobar paisans arreu del planeta.
Amb tant sols un EP homònim i un senzill (Lastre e oleada) publicats, Fluzo son capaços de portar el chiptunes, els aparells més bastards del circuit-bending i la col•lecció més potent de Casios modificats de l’Europa no civilitzada ben lluny del seu context original, fins a ballar amb ritmes hipnòtics i programacions que desafien les lleis matemàtiques. I és que és l’òstia perquè, al cap i a la fi, es tracta d’una història del tot espontània. Per a Fluzo el més natural és qüestionar les coses.
