Oriol Solé (Alado Sincera, Ghandi Rules OK) publica ‘II’, el seu segon àlbum d’estudi. Un disc doble que, tot i l’austeritat enunciativa, presenta quatre moviments (nou peces en total) de sensibilitat i risc inaudits. Oriol Solé aprofundeix amb valentia en el discurs que va encetar l’any 2014 amb ‘Cadells’, el seu debut.
Partint de l’estudi del so (un element amusical), a ‘II’ Solé articula un discurs musical i en fa un ús poètic. Els recursos sonors utilitzats s’han extret d’elements orgànics i en procés de deteriorament. En gran part, es tracta de gravacions de camp enregistrades durant les llargues estades que l’artista Igualadí passa a l’Irlanda rural. Així, el so dels passos en caminades pels paisatges del país és un ingredient clau, que Solé converteix en les pulsions irregulars i crepitants sobre les quals bascularà l’armonia. Aquest component percussiu apareix en cadascún dels temes i sempre amb una mateixa intenció: ser-ne l’organitzador base, l’eina primera. Perquè tot allò musical ha estat gravat i processat (sovint fins a fer-ho irreconeixible) partint de la captura inicial dels sons. Si diem que el material orgànic conviu amb l’intencionalitat compositiva de Solé, serà a partir d’aquesta interferència que sorgirà el discurs melòdic, per molt subtil i abstracte que sembli. El músic resta al servei de la narrativa primigènia, accidental i aleatòria que predetermina el medi: és el so qui definirà la personalitat musical de l’obra. La seva feina consisteix, en aquest cas, en acotar el material recopilat sense deixar de respectar les arestes, angles i formes de cada instant original. Així, l’obra resultant té un gran poder evocador, perturbador és la paraula: punt a punt, lentament, Solé acaba per esbossar allò indefinidament bell. Som davant el zoom precís i inquietant amb què es dissecciona un gest.
Radical però melòdic, ‘II’ està format per una estructura quaternària que avança sigil·losament, que fuig de la forma clàssica de cançó i que proposa una paradoxa harmònica: els referents, les tensions que acomoden la melodia, es dilueixen i confonen amb el so estàtic, mentre les repeticions mantenen l’oient en alerta. La incertesa és el xerpa d’aquest disc, una incertesa que s’accentua gràcies a la lírica suggeridora de Solé. Amb ella, l’artista sembla advertir que tot allò que ens envolta i persisteix amb sensació d’estabilitat no és res més que un equilibri fràgil i provisional amb aparença d’ordre. Efectivament, si les coses que identifiquem i reconeixem no són mai definitives perquè tendeixen al deteriorament (i tornen a la indefinició, ulterior re-definició, etc), aquest disc n’és una celebració: una oda a allò efímer.
