Siwomat torna amb un nou àlbum que es titula «Mi yegua» i que ha estat gravat, mesclat i masteritzat íntegrament pel mateix duo berlinès. En aquest cinquè treball d’estudi, el post-punk esmolat i intimidant a què Pablo Paciuk (Montevideo) i Carles Navarro (Barcelona) ens tenien acostumats als seus primers àlbums s’ha tornat multifacètic, donant com a resultat el disc més lúdic de la seva carrera.
Amb la repetició com a eina d’hipnosi, l’abstracció musical que Siwomat és capaç d’expressar a «Mi yegua» torna les seves cançons en poderosos artefactes, els lemes dels quals emanen una suggestió subliminal extraordinària. Amb l’escolta d’aquest àlbum, sense adonar-nos-en, ens endinsem en un món subjectiu i amb lleis pròpies, on el concepte d’euga fa referència a un sentiment instintiu, inconscient i primari que ens porta per l’espai i el temps mentre ens connecta amb l’altre. Un altre natural, animal i còmplice, enmig d’una realitat caòtica i violenta.
Travessar aquest espai-temps comença amb «Gente se ve extraña», cançó que ens aproxima amb humor a certs instants del comportament humà… Despressuritzem. Entrem i sortim del tràngol que suposa «Acto de magia» i després, mentre formulem la frase «No quiero más Pepsi», al nostre voltant comencen a ascendir bombolles. Arriba «Race without horses» i la intel·ligència artificial corre per les nostres venes… Quan ens adonem que portem un bon temps donant voltes, obrim els ulls a «Merodeando» per acabar la cara A, confrontant el suport mutu com a ajuda única per sobreviure en aquest regne individualista i de la desconfiança. Després la cara B arrenca amb «Se escapa la música». Meravella en dos actes complementaris que remet a la mal·leabilitat formal de qualsevol obra musical a la ment de l’oient ia les subseqüents interpretacions que en deriven… Quan, de sobte l’experiència onírica de «Llueve en el avión» ens condueix a la recta final del disc. Si bé «Rebotes, rebrotes» i «Una vuelta más» són temes en què reprenem consciència sobre aquest sentiment de fragmentació interna, tan complex -íntim i universal- que és el dolor, trobem recursos emocionals per tirar endavant, com la primavera… I llavors, ja preparats, ens relaxem amb el rerefons d’una nit d’estiu per sortir del disc amb «Mecedora», sota l’auspici maternal de la innocència, el respecte i l’amistat.
