Després de debutar el 2023 amb «Rosario de concesiones», estirant les costures del rock i descobrint-nos tot un univers de música angular, bella i violenta que els va presentar com una banda única en la seva espècie, Ensaña torna ara amb el seu segon llarg, titulat «Simonía». Enregistrat i mesclat a Estudio Brazil amb Javier Ortiz, aquest cop el trio format per Daniel Ardura, María Saenz i David Comas signa un àlbum inclasificable que impugna qualsevol regla conservadora aplicable a les escenes contemporànies de post-hardcore, slowcore i math-rock imaginables i, ho fa, gràcies a un pols elucubratiu sensacional amb què ha evolucionat un nou concepte de cançó: el seu propi.
Mitjançant el pandiatonisme, la superposició d’acords en polifonia modal i una elegant conciliació entre dissonàncies i consonàncies amb què emfatitzen l’ambigüitat del centre tonal segons els convingui, la banda de Xixón dona forma a un repertori que sona tan cru com sofisticat —en el millor d’ambdós sentits—, la visió anti pop del qual s’articula sobre mètriques d’amalgama que es concatenen en successives progressions i discorren per bastides narratives sorprenents. Es tracta d’una bestiesa de disc, una d’aquelles gravacions miraculoses que gairebé s’emporta per davant la pròpia banda (l’Àlex Canales va abandonar el grup a mig de les sessions) i l’aspiració formal de la qual segurament sigui la bellesa —o, més ben dit, la seva particular relació amb ella—. Abstracció que es veu amplificada per una lírica en castellà i català emocionant, que ens interpel·la amb veus diferents, transcendeix allò figuratiu i activa la nostra imaginació amb originalitat.
Doncs, tal com passa en altres camps i disciplines, en música també dividim les obres en dos grans grups: les més valentes o avantguardistes d’una banda, i les més conservadores o formalistes de l’altra. De la mateixa manera, jutgem les i els autors segons ostentin una major o menor personalitat, llenguatge i veu propis, o en quina mesura remetin a factures i referents aliens. En aquest cas i amb totes les influències que a priori puguem assenyalar, ens trobem clarament davant d’un exemple de dicció, caràcter i idiosincràsia, l’objecte formal del qual desdibuixa els límits entre els gèneres i difumina les línies vermelles d’allò possible dins del món del rock —i ja no et dic— en castellà i català. L’expressivitat de l’artefacte denota poètica i política, i el seu gaudiment augmenta amb cada nova escolta, gràcies a un llenguatge musical tan especial que no admet imperatius preconcebuts. Ensaña és una banda extraordinària perquè és capaç d’induir una experiència estètica en què prima la intuïció sobre la lògica, suscitant reaccions, sentiments i interpretacions semàntiques que no són excloents, ni fàcilment descriptibles, ni tan sols reduïbles a paraules però que impulsen la nostra capacitat d’abstracció, provoquen la nostra sensibilitat subliminal i qüestionen la nostra maduresa reflexiva.
