José Antonio Fajardo procedeix de Fuerteventura i resideix a Las Palmas de Gran Canaria. Des que el 2009 s’embarcà per primera vegada en una gira per la península, la seva carrera no ha fet més que madurar cap allò intransferible, projectada al llarg de diversos senzills i splits —l’últim d’ells juntament amb el cantautor Arico, on revisiten el folklore canari—, un EP i quatre àlbums, sent la seva última referència «Trecho» (2024). Paral·lelament a aquesta trajectòria ha anat llançant treballs de caire més experimental, tant per a ell mateix («En casa», «A6A») com per encàrrec. Aquest és el cas de les ambientacions que ha realitzat per a peces audiovisuals dels cineastes Miguel G. Morales («La mirada pasajera», «Trabajadoras», «Escuchar la sombra»), Amos Milbor (Inmaculada), Leandro Betancor (Canarias, orillas de la historia —en col·laboració amb Alba G Aceytuno—) o Juanma Romero (Durandal).
José Antonio Fajardo ha desenvolupat una dicció i un (no) control de la seva pròpia veu lluny de qualsevol comparació. El majorero ho ha deixat tot al marge i és capaç d’embargar el seu propi cos, de disposar la paraula al servei d’unes cançons que persegueixen veritat per tot arreu. Des de la visceralitat fins a la delicadesa més jonda, la veu de Fajardo s’enfunda la seva pròpia estampa compositiva d’una forma bella i necessària. Com una llera pel rierol, les peces viuen d’altres meitats complementàries. Aquest control i habilitats es fan evidents, també, en la composició, amb una mètrica tan precisa com natural i unes estructures on mostra o amaga segons les necessitats del discurs. Tensió i dolçor, suspens i repòs en cançons tan complexes en la part harmònica com senzilles per a l’oient. Tot i que, si bé mesura i austeritat poden funcionar com a avantsala formal, apropar-se al contingut ja és una altra cosa… És aquí on es reflecteix tota una pàtina d’emocions. Un arc de colors que redimeix de la solemnitat, que es difon des de la sinceritat i que, de mica en mica, va creant formes estètiques essencials.
Aquells passos que va començar a fer l’any 2009 l’han portat a tot tipus d’escenaris, dins i fora de les fronteres estatals. Des d’espais autogestionats, llibreries, teatres i sales; fins a festivals de renom com Womad, A Tant Rêver Du Roi, Boreal, Monkey Week; passant per petites incursions a altres latituds (l’Havana, Alemanya, Escòcia, Regne Unit).
