A l’aixopluc del perill, a la nit madrilenya, es va produir la trobada entre Pablo Garnelo (Biznaga, Ardora) i Marco Lipparelli (Being Berber, Gut Derby) amb Álvaro Marcos i David Moralejo d’Atención Tsunami. Després de l’enlluernament inicial, l’amistat va obrir un període de retrobaments infidel i intermitent que es va allargar durant tota la pandèmia i, les impros i els primers assaigs, els van portar a un carreró sense sortida. És a dir, a convertir-se en una banda amb un grapat de cançons i la possibilitat d’un estudi.
Enregistrat en tres sessions en directe amb una vella Tascam a 8 pistes a Metropol, el primer àlbum de Charnego és una contundent declaració d’intencions. Cançons a boca de canó i sense pietat, encara que l’ímpetu de la insurgència apareix, això sí, assemblat a un engranatge sònic de rellotgeria suïssa. ‘Regreso al futuro’ ha estat compost i gravat com si d’un rampell d’orfebre es tractès, sobre unes bases rítmiques que ressonen per tota la sala i amb les guitarres segurament millor esmolades dels últims temps.
Ara i com a reflex d’aquest segle de les llums (en el pla de les nostres pantalles vol dir, d’avisos parpellejants que apareixen d’esquerra a dreta, en desviament i deriva constant), Charnego despleguen davant nostre una festa major, així que porteu el confeti perquè ‘Regreso al futuro’ és com una desfilada gramsciana de carrosses amb gegants i capgrossos. Una llarga passarel·la de monstres en majestat, pertanyents a aquest món masculí, Marca España i obsolet que es retransmet a si mateix en sòrdid directe, que ens interpel·la amb suficiència i que sobreactua sense pudor, xipollejant com un nen als bassals de la mentida.
