Amb molta carretera i dos àlbums publicats a les seves esquenes (Cigueña el 2012, Neptuno el 2014, El vuelo el 2018 i Cotidiana el 2024), aquests darrers anys i especialment entre els amants de l’escena punk rock a la península ibèrica, Cigüeña s’han convertit en un referent de passió, compromís i veritat.
El duo de València ha arribat a consolidar l’anti-fórmula en la que portaba temps obstinat. És com si la canellera que en Martín Arlés l’Unai Lilly poratven als canells s’haguès caigut per sí mateixa, a base de tocar i tocar, de mala hòstia i de tocar i tocar. La telepatía entre ells ha acabat engendrant una bicefàlia inquieta i persistent, que ara sona a una altre nivell, el seu.
Això va de cançons directes, sense güarniments ni ascarafalls estilístics de cap mena, va de llançar els prejudicis per la borda amb una bateria, una guitarra i una veu. Alceu la vista, és el vol de la cigonya…
