La épica de la derrota
Cristina Arroyo i JC Peña (qui varen concebre El relevo alemán a partir d’un acudit privat sobre Estoikov, el seu anterior grup) varen llançar el 2008 el seu primer àlbum ‘Ética protestante’, després els EPs ‘Canciones para un mundo que se acaba’ i ‘La última esperanza’, i el 2011 no nomès veia la llum el seu primer àlbum, ‘El mundo antiguo’ (2011), sinó que mesos després el completaba una bona seqüela de descarts (Canciones desde el exilio). Però la cosa no queda aquí, encara cadava repertori per un tercer EP el 2013, titulat ‘El sueño de Frank’ amb el que, ara sí, posaven punt final a quest prolífic període iniciàtic.
Després i amb Zutoia Ríos (Muerte y destrucción) completant el trío, El relevo alemán va posar tots els seus esforços en estrènyer l’assilvestrat camí del seu propi so, fins a fer-lo tant impactant como precís. Despré de ‘Königsberg’, el seu disc de 2014, seràn dues les referències amb les que la banda de Madrid va aconseguir apuntalar definitivament les coordenades del seu discurs: El seu tercer disc ‘Liberación’ (2015) i l’EP ‘Pterodáctilos’ (2018).
Des de llavors i parapetats rere una èpica de la derrota i una misantropía militants, El relevo alemán ha suposat el desplegament d’un ideari propi en el que podem trobar enigmàtiques referències històriques, cinefilia vintage i hilarants dosis d’humor… Tal i com podem gaudir a l’EP ‘Die Hunde!’ i al seu darrer i meravellós àlbum ‘La séptima extinción’ (2020), on caminem sobre el fil de corda que s’estén entre aquests dos punts cardinals, tant extrems com complementaris, que són la Cristina i en JC, ara amb Javier Otones a la bateria (Tremolino, Soul Rubbers).
