Del marge esquerre del riu Nervión, IbonRG (Sestao, 1978) fa dècades que participa en l’escena independent i experimental a Bizkaia com a organitzador de concerts (Kafea eta Galletak), productor, arranjador (Mursego, Manett, Xabier Montoia, etc) i, per damunt de tot, com a músic. Des dels seus quatre discos publicats amb la seva banda Eten, fins el seu últim projecte d’improvisació vocal, Gargara, IbonRG ha anat confegint un repertori tan visceral i intimidador en l’execució com sòlid ho és pel que fa el missatge. Ara s’hi afegeix aquest seu primer treball d’estudi en solitari.
Al llarg d’un temps els esborranys inicials que ara han esdevingut les cançons del disc van anar madurant fins que, de sobte, un dia, el poema de Koldo Izagirre anomenat Baldintza subjektiboak, encaixà amb una melodia amb la que l’Ibon feia dies que es llevava. Amb paraules seves, -Les cançons estaven pensades per a ser cantades a capella, però un dia vaig seure davant del piano per afinar una melodia i l’instrument acabà impregnant alguns esbossos que tenia per a algunes cançons (…).
‘Hil zara’ és un disc doble format per un primer disc a capella i un segon amb piano i veu. Enregistrat en quatre localitzacions diferents (que inclouen un eremitori, una cova i dos búnkers), a ‘Hil zara I’ hi escoltem la veu de l’Ibon que ressona, despullada, contra les arestes, relleus i parets d’aquests llocs. Pel què fa ‘Hil zara II’, s’enregistrà a l’escola de música d’Eibar, amb un sol piano i la mateixa disposició de la microfonia per a totes les sessions. En aquest disc hi ha dues cançons diferents que s’anomenen de la mateixa manera, ‘Hil zara’ (has mort). La primera enceta el primer volum i la segona tanca el segon. Entre l’una i l’altra, l’IbonRG l’encerta sempre amb un verb segur amb el que, i encara amb certa llicència amb el subjectivisme, va desgranant un poemari sobri, solemne i, pel damunt de tot, emocionant. Ens endinsem en una dimensió simbòlica on, com si es tractés d’un cant per revelar la mentida que racionalitza el temps, el poeta busca desxifrar el càlcul que utilitzem com a mesura. La paraula apunta, assenyala, i nosaltres endevinem en la natura el reflex de la memòria, deformat, davant nostre.
