Qualsevol que hagi escoltat els seus projectes dels darrers anys ja identificarà clarament l’empremta de Juan Carlos Fernández (Dos Gajos, Mastrimonio, ex. Penélope Trip), l’espectre musical i temàtic que maneja. No obstant, com més intenta explicar-nos que ‘tot continua igual’ – primera frase d’aquest primer disc de Baladista – més ens adonem de la seva evolució, de la diferència que suposa cada passa amb que avança.
De nou trobem aquí el fingerpicking maquinal que més l’acostava al blues amb Dos Gajos, o el folk a Matrimonio. També Kurt Weil, el cabaret d’entreguerres i la música hispanoamericana; en certs moments fa la impressió que en Juan Carlos escriu una i altra vegada el revers del ‘Gracias a la vida’ de Violeta Parra, substituint el seu vitalisme dolorós per un existencialisme amb certa ironia. Tot i això, a Baladista s’ha obert el camp: s’hi incorpora la bateria de Frank Rudow, el contrabaix de Pau Julià i l’acordió de Daniel Pitarch. Amb contribucions discretes, permeten el cantant jugar a ser Howe Gelb (‘Cada vez’), Jeanette (la inicial ‘Hoy y mañana), Serge Gainsbourg (‘Manifesto’) o Kevin Ayers (‘Sin sellar’ o la preciosa havanera ‘Rey de nada’). Sense que en Juan Carlos cedeixi gens en els seus signes d’identitat – la veu mussitant i la guitarra arpegiada – els arranjaments i certes progressions d’acords inesperades condueixen el disc a terrenys menys predictibles; al seu propi terreny, desarrelat i pantanós.
Així, mentre el baladista fa inventari d’indecisions, decepcions i miratges, anem abraçant la seva malenconia de cella arquejada com si ja ens pertanyés. Transformant en cançons aquests monòlegs interiors que obstinadament ens repetim, en front dels embussos de la personalitat amb els que breguem dia a dia.
(…) Javier Aquilué
