La majoria de les cançons que escoltem han estat compostes per investir la vida quotidiana d’excepcionalitat: oblidar-nos-en ballant, imaginant altres vides, sublimant les nostres penes i alegries, arrabassant-nos. Sovint, qui les compon també pretén fingir se un altre persona, crear un personatge mitjançant el qual transcendir la seva realitat, o bé lliurar les seves vivències com a capítols d’un relat mític de la personalitat. Juan Carlos Fernández juga a una altra lliga. Ell no intenta elevar-se, sinó que roman arran de terra. Ell és un realista irredempt, entestat a donar testimoni de l’experiència que és despertar cada matí al mateix llit, al mateix cos. Ja fa temps que va trobar la seva identitat estètica, i segueix allà, intacta, als seus àlbums amb Dos gajos i Matrimonio, i en solitari amb el projecte Baladista: un folk-blues assossegat i breu amb dosis puntuals de vaudeville, música llatina i caribenya, i travessat per una distància irònica i una mica misantropa.
En aquest disc tot passa a mig temps, al ritme dels dies laborables, amb les rutines, les petites epifanies i les misèries, amb aquesta pàtina nebulosa de la realitat quotidiana. El banjo de sis cordes és aquesta vegada l’instrument central que acompanya una veu més mussitada que mai, que sembla no voler interrompre la migdiada del nadó o del veí rondinaire. De tant en tant baix i bateria, acordió, ukelele i harmoni s’uneixen de puntetes, amb una mandra anivellada i encantadora gràcies a la producció naturalista de Frank Rudow. D’altra banda, les lletres dosparen a tort i a dret. Aquest és potser el disc més mordaç de Baladista i és, en el paradoxal equilibri entre la rotunditat dels seus textos i la delicadesa de les melodies i arranjaments, on trobem la seva essència, agredolça i genuïna.
La inaugural ‘Lo mismo’ és tota una declaració de principis, en abraçar la monotonia com a font de tranquil·litat. ‘Pintando el cielo’ advoca pels dies grisos sobre un ritme al trot i una melodia naïf, i ‘Vals’ és una amarga píndola que denuncia els crims en què se sustenta el consumisme, embolicada amb la dolçor ebria d’una ranxera valsejada. ‘El mantra’ és una deliciosa broma amb traces dels Kinks a costa dels tramposos relats de superació personal, i ‘Por fin’ una peça de vaudeville irònic, amb un harmoni asmàtic i una lletra pecuniaria, a l’estela del ‘Nobody wants you when you’re down and out’ de Bessie Smith. ‘Cargado de razón’ carrega contra els opinòlegs de sofà, i ‘Algo interesante’ contra la impostura i la inanitat de certs músics de l’underground. ‘La probabilidad’ arriba al summum del malastruc, elucubrant sobre l’arribada de la mort del cantant i els seus coetanis. Per tancar ens espera la sorpresa de ‘Ciencia ficción’. Un albirament OVNI narrat amb l’habitual to flegmàtic i indolent. A la veu de Baladista res no li és aliè, i res no el pertorba. Quan les altres cançons deixen de sonar, quan acaben aquests micro-caps de setmana de l’ànima, les cançons de Baladista es queden amb nosaltres, els dies de diari, com el taral·leig gairebé inconscient amb què acompanyem el nostre monòleg interior, entre tubs de escapament i cafeteries recent obertes, de camí a la feina.
Javier Aquilué.
