Qualsevol que hagi escoltat els seus diferents projectes identificarà clarament l’empremta de Juan Carlos Fernández (Dos Gajos, Matrimonio, Penélope Trip), l’espectre musical i temàtic que manega. No obstant, com més intenta explicar-nos que ‘tot continua igual’ més ens adonem de la seva evolució.
En el seu primer i únic lbum como Baladista, De nou trobem aquí el fingerpicking maquinal que més l’acostava al blues amb Dos Gajos, o el folk a Matrimonio. També Kurt Weil, el cabaret d’entreguerres i la música hispanoamericana; en certs moments fa la impressió que en Juan Carlos escriu una i altra vegada el revers del ‘Gracias a la vida’ de Violeta Parra, substituint el seu vitalisme dolorós per un existencialisme amb certa retranca.
Així, mentre el baladista fa inventari d’indecisions, decepcions i miratges, anem abraçant la seva malenconia de cella arquejada com si ja ens pertanyés. Transformant en cançons aquests monòlegs interiors que obstinadament ens repetim, en front dels embussos de la personalitat amb els que breguem dia a dia (…) Javier Aquilué
