Dos gajos converteixen en música la teoria del menys és més. Teoria saludable, sempre que compti amb valedors capacitats que siguin capaços de dir bastant amb molt poc. Dos gajos diuen bastant amb molt poc. Transformen el costumisme en rock primitiu; fan amb el rock primitiu una forma mandrosa de pop i aconsegueixen, finalment i sense buscar-ho, una nova forma musical pel pop espanyol.
Dos gajos és un duo format per Esperanza Collado i Juan Carlos Fernández (Baladista, Matrimonio, Penélope Trip) que converteix el que és habitual en un ritual estrany. Per aconseguir-ho utilitzen un so construït amb virtuts que alguns oients no dubtarien en anomenar-los defectes. La simplicitat de les seves melodies, la dolça monotonia dels seus ritmes, l’austeritat dels arranjaments, la falta de coqueteria del seu so. I les lletres; lletanies amb situacions i històries paral·leles al so que les acompanya. Dolços amargants. Un gran pendent. Un ball lent. Un dubte. Un interrogant. Claustrofòbia.
Dos gajos han publicat un debut homònim, l’EP ‘Y seis canciones’, i el seu tercer i darrer disc ‘Dos’ de 2013. Totes tres referències són l’extensió d’un món privat que ens sona molt familiar. Són la confirmació que hi ha certes línies musicals foranies que lliguen perfectament amb el nostre entorn i tradicions; amb la nostra realitat, que sempre hi és, tot i no veure-la. Dos gajos són això. Fan això. La teoria musical del menys és més al servei d’una música subjugadora. Menys és més; en el cas de Dos gajos, molt més (…) Rafa Cervera.
