Cataplàusia són probablement la banda més salvatge que ha produït la naturalesa mediterrània al llarg dels últims anys. Salvatge per naturalesa i mediterrània perquè recupera ni més ni menys que l’herència de les millors dècades barcelonines, per diluir-la damunt d’una paleta en la que el gra negre apareix entre l’agulla blanca…
Aquest debut és com una erupció inesperada, la continuació del llegat deixat per la música laietana. Un rampell inconscient que, amb una bena als ulls, pot conduir-nos als baixos fons perquè això, més que no pas una combinació nècia entre psicodèlia, jazz, hard rock molt seriós o folk nigerià, no és res més que l’expressió de l’hilarant sentit musical de Pasto Martí (Sonio). L’humor i el menyspreu en el que està disposat a enfonsar totes i cadascuna de les cançons si així aconsegueix que la realitat bategui al seu gust i sense considerar quins poden ser els resultats, perquè precisament d’això es tractava…
Com si sortís a buscar tabac i ara torno, el disc comença com una banda sonora per a una pel·lícula imaginària, però ben aviat comencem a entreveure-hi certs automatismes psíquics, alguna transfiguració, playboys, històries impossibles i poemes musicals amb la força suficient com perquè tan sols una escolta valgui més que mil paraules. Un autohomenatge ben treballat que va més enllà de la simple irreverència; i és que un primer àlbum com aquest només és possible sense pensar, des de la intuïció del geni. Tot el que aquí trobem respon al perquè dels seus pentinats, d’un artista a qui poc li importen els accessoris estètics. Mira el passat des d’un evident antirevivalisme actiu; és més, acaba sent més fill del seu temps que la majoria, gràcies al reconeixement d’unes influències X que no dubta a contraposar com a polítiques més que musicals.
