Tot just un any després de la publicació del seu debut homònim, Cataplàusia retorna amb poders estupefaents. Aquest segon àlbum, que porta per títol ‘Metacrit!!’, suposa una venjança contra les inferències quotidianes d’allò políticament correcte, contra algunes de les esferes intocables de l’àmbit privat i, en definitiva, contra la memòria.
‘Metacrit!!’ pot semblar una obra escrita pel despertar d’alguns fantasmes renegats, de referents aparentement molt concrets, un exorcisme… Algú va dir postmodernitat? Res d’això. El disc reflexiona sobre la ingenuïtat com quelcom vençut, sobre la beneïda poca traça que suposa qualsevol reconeixement estètic i sobre la innocència com a utopia. Si en el seu primer llarg Cataplàusia va doblar i redoblar allò iconoclasta per tal de sotmetre les cançons a cadascun dels missatges que necessitava emetre, en aquest disc ha tensat la corda encara molt més: El Heavy metal i la No wave estan al servei d’unes cançons que han estat compostes durant unes setmanes d’arravatament creatiu, i assajades i gravades el mes següent.
En el disc hi ha moments instrumentals absolutament al·lucinants i, evidentment, l’argot, deliris i imatgeria que Pasto Martí explica en les seves històries sacsegen la genialitat a cada tema que avança. I un detall: l’àlbum comença i acaba amb la mateixa cançó. ‘La creu’ i ‘Els ressentits’ són el mateix tema i, tanmateix, són dues peces completament diferents, no només quant a textos, interpretació i intencions. És precisament en aquest últim tema, després de totes les hòsties hagudes i per haver, després d’haver repartit com un posseït, és llavors quan Pasto reconeix i canta -Ets un ressentit (…). No ho oblideu.
