Encara no havien deixat enrere les tretze dates de la gira de presentació del seu debut, «Un camino corto», i el segon disc de Pena máxima ja era un rum-rum al cap dels germans Julián i Pablo Campesino. Quan el mes de març passat aquests dos ex membres d’Autumn Comets van tornar als estudis de La mina, aquell rum-rum ja havia crescut i crescut per acabar desbordant-ho tot en les sessions d’enregistrament, juntament amb Raúl Pérez. Fora, nuvolades i calima. A dins, les seves noves cançons, aquest segon àlbum de Pena máxima que porta per títol «Crudo». Nous passos endavant que, alhora, condueixen també cap a un origen imaginari del projecte.
A banda de títol del disc, el concepte de cruesa ha estat una mena de mantra que ha acompanyat en Julián i en Pablo durant l’enregistrament d’aquestes deu cançons a quatre mans. Cru, més cru, encara més cru… En aquest nou treball d’estudi Pena máxima han assolit la medul·la mateixa de la seva sensibilitat slowcore, la pura essència d’aquest rock angulós i distorsionat que, juntament amb el realisme màgic particular de les seves lletres, els converteix en una raresa a l’escena nacional.
Pel camí no han perdut intensitat, sinó més aviat tot al contrari. Dos exemples: quan «El monstruo final» arriba al seu punt àlgid o quan «Cruces blancas» creix i esclata fins a tres vegades, sembla mentida que darrere només hi hagi dos músics. A la catàrtica «Flores al entierro», se’ls uneix el cantautor canari Fajardo a la veu, anticipant el que de bon segur serà un nou clímax col·lectiu als propers concerts. «Crudo» és el moll de Pena Máxima… i té molta substància.