Liderada des de Xixón per Arantxa Carcedo (ESVA, Coru antifascista Al Altu la Lleva) i Alejandro Rodríguez (Pijamas Social Club, Kresy, Bep Kororoti), en poc temps i amb només dos senzills publicats, Ciudad Naranco s’ha guanyat un lloc valuós en l’escena alternativa del pop, gràcies a la seva melòdica barreja de post‑punk amb elements explícits de la cold wave i la synth wave que ara cristal·litza en «Avería», el seu primer àlbum.
Gravat, mesclat i masteritzat pel mateix Rodríguez a Ondas Parraque, «Avería» sintetitza el diagnòstic d’un engranatge que ha deixat de funcionar i que, amb la seva fallada mecànica, saboteja el sistema. Aquesta metàfora, com una òpera tecno‑pop, cobra vida a través del periple vital d’una protagonista que és víctima d’una tragèdia moderna fruit de l’opressió material, temporal i existencial: una dona de mitjana edat, la vida de la qual descarrila i descendeix per una espiral autodestructiva marcada per l’evasió, la negació i l’addicció, desembocant en una paranoia que la condueix a la dissolució de la seva personalitat.
«Avería» arrenca amb una bufetada de realitat amb «No eres», himne fosc sobre el cartró pedra dels fetiches de joventut en què s’assenta la identitat i que l’enfronta a la seva pròpia mediocritat. Després «Uñas de emperador» anticipa les conseqüències d’una vida erràtica i les repercussions que té per als éssers estimats. La segueix «Divertículos», on pren veu en primera persona per celebrar el seu amor per les tendències lúdiques més perilloses (no sense un cert posat d’autocompassió i de sensació d’autocontrol). A «Intrascendencia», comença a considerar la mort com l’única certesa que es té a la vida, que la justifica en certa manera i, tot seguit, la poètica i enigmàtica «Fuego temporal» tanca la cara A, com un ritual iniciàtic de no retorn cap a l’evasió total. La cara B comença amb «Funcionarios del karma», aprofundint en el pou de misèria on el descontrol és norma. A «Frenopático» la nostra protagonista torna a treure el cap, suplicant un company en la seva deriva però rendida per amor a la perdició i, a partir d’aquí, la història es precipita per una espiral de paranoia contra el món (Complot), que esdevé ceguesa (Odio persistente) i que acaba inevitablement en tragèdia (Cuerpos quebrados).
