Si no olvido bien

Picore

Escolta'l a:
  • Referència

    R48
  • Formats

    Digital, Vinil
  • Fonograma

    Àlbum

Aquí es tornen definitivament enormes (…) ROCKDELUX Joan P. Holguera

Sacsejats per la il·lusió, l’engany, la burla. Furgant entre l’aclamació, la competició i les ambicions exaltades habituals en la postmodernitat. Picore ha submergit una constel·lació de possibilitats dins del toll del seu cinquè disc d’estudi. Possibilitats que són, totes polítiques, poètiques, conceptuals i, per sobre de tot, musicals. Si no olvido bien s’articula a base d’exquisides batzegades rítmiques i estructures amb arrels que vénen de més enllà del rock, en un aspectre valent de tensions harmòniques.

Els cinc de Saragossa – Thomas House viu a Brighton – són un dels combos més demolidors del panorama estatal. Des de ja fa dos discos, la seva aversió a la zona de comfort els ha empès a un subsòl molt apartat de la mitjana ‘alternativa’. Han alliberat el camí sense concessions, component cançons meravellosament complexes i esquives, foradant el seu propi so per a poder respirar. Com en els seus discos anteriors, les set peces incloses en Si no olvido bien continuen evitant tractar l’oient com si fos idiota, una empresa en absolut enfrontada amb qüestionar els angles, vèrtex o racons que formen el conjunt dels nostres actes. Què podem fer amb tant cartró premsat? Valores fuera proposa una distopia colonial de races i classes, Ya nos hemos reido bastante remou la violència latent en cada joc de paraules i Deus ex chapuza qüestiona una guerra de finalitats i mitjans que reboten d’una pantalla a l’altra. En el trencaclosques sonor que suposa qualsevol disc de Picore, aquest missatge-part-del-tot (en veu quasi off, fora de pla) és la nostra guia, el nostre xerpa, la cintura del funàmbul que abracem quan mirem de reüll cap avall.

Si no olvido bien exposa un sorprenent però – i això és el més difícil – gens forçat repte d’inflexions formals: Sobre polirítmies juganeres (les alegries a Dolores y cálculos), obrint particions impredictibles (els 5/3 i 3/4 d’Una nocturna), amb l’èmfasi en la dominant – inconfusible marca de la casa, en la majoria de peces – o mitjançant exageracions harmòniques, quasi iròniques (En conserva, tots acords majors excepte un). El disc es tanca amb una mirada a l’Est més proper: Montañas, una cançó anti-occidental senzillament preciosa. Set minuts de crescendo subtil i pacient que formula dues preguntes definitives: Hi deu haver una manera més dòcil de caure? On són vostès?

Vídeos

Ressenyes

Tot un referent del rock experimental d'aquí
Rubén Vela, Ruta 66
Ja eren grans, però aquí es tornen definitivament enormes
Joan P. Holguera, Rockdelux
Més afilat i precís que mai, el seu millor disc fins la data
Redacción, Roq roto, copón!

Playlists