Un d’aquells discos que atura el temps (…) SUN 13 Simon Kirk
Dos anys després de ‘Celebración del trance profano’ i cinc del seu homònim debut, Les conches velasques tornen amb nou àlbum, titulat ‘Sitio y lacería’. Com si es tractés ben bé de l’evolució d’un mosaic mudèjar, el tercer treball d’estudi d’aquest col·lectiu de Saragossa format per Pablo Jimenez, Thomas House, Jesús Landa i Sergio Segura ens permet ampliar horitzó i admirar els traços d’un vast dibuix geomètric que és ancestral, és familiar, és infinit i el traçat abstracte del qual persisteix en la recerca del vector. Però escolta! El sotragueig d’un burí elèctric sembla recórrer les costures atàviques, amb un trot polièdric que arrenca una cançó…
Benvinguts. Sona ‘Cofradía’ i entrem en una mena de trance rock que invoca a la unió popular, a l’enginy tel·lúric i comunitari. Des dels Monegres fins al Magrib, un ball en processó germana continents, tradicions i èpoques pel camí terrós d’aquella música que no té poble. Música de pas imparable que, en mans de Les conches velasques, encanta els nostres sentits gràcies a les seves guitarres arabesques a l’ús lacònic de la paraula.
Així és, el rampell i la visceralitat musical s’entrellacen d’una forma brutalment bella amb uns textos que han estat presos amb devoció (però sense reverència) de poetes com Federico García Lorca o Pedro Salinas. Autors a qui complementa la meravellosa adaptació de ‘Serena’, original de l’artista pakistanesa Mai Dhai.
